La tercera edició del Cicle Escenes, que pretén unir música i arts escèniques a L’Auditori, ha donat aquest cop la oportunitat a Joan Català i Roser Tutusaus, dos especialistes en acrobàcia i dansa contemporània que fins ara només havien estrenat espectacles de carrer. La seva experiència en el treball físic i el moviment s’ha unit amb la dels percussionistes de Frames Percussion, donant com a resultat un experiment que denota sensibilitat i ganes de trobar estímuls i relacions entre les dues expressions artístiques. De fet, crec que aquest cop s’han acomplert perfectament els objectius del cicle… cosa que no sempre passa.
Quan s’entra a la sala, un munt de peces de ferro, xapes, tubs i estris de feina ens esperen adormits a terra, o penjats del sostre. Set persones amb bates grises ens transporten a una mena de taller metal·lúrgic, que és on treballava precisament la família de Joan Català. A partir d’aquí, quan s’apaga el llum de sala, tot va transformant-se per donar pas a instruments o estranys artefactes dels que sorgirà, com un miracle, la música. A la vegada, tres ballarins experimentaran en el seu cos les vibracions o les emocions que produeix la percussió, encadenant una sèrie de números on l’equilibri esdevé la seva principal eina. Un espectacle, per tant, que beu i es nodreix de les sinergies que es creen entre els set artistes. Petits experiments no exempts de bellesa i de l’estranya poesia que sorgeix del ferro.