Recomanacions

Me hubiera encantado ver la cara de los productores del teatro Schaubühne Berlin cuando la directora británica Katie Mitchell les propuso hacer cine en directo. Así, tal cual. Quizás le ofrecieron la posibilidad de incluir una cámara manipulada por los propios actores. Quizás le sugirieron que podrían hacer una historia en una única localización, sin grandes cambios. Pero Mitchell no quería una obra de teatro en la que se usara el vídeo: ella quería hacer, en cada función, una película encima del escenario. Y lo consiguió. En Ombra (sombra) el proscenio se convierte en un plató de rodaje. En el centro, un coche con su correspondiente fondo en movimiento. Al extremo izquierdo, un ascensor, creado a partir de un cubículo […]

Com a teatre i com a denúncia i per això toca el que ha de tocar: la fibra a les persones decents i el collons als descerebrats que tot ho arreglarien a hòsties (perdoneu el llenguatge gruixut). Buchaca ha escrit una obra imprescindible presentant-nos una psicòloga que fa teràpia per ordre judicial a l’home que li va trencar el braç (accidentalment?) a la seva parella. En cassos com aquest res és blanc i negre; més aviat hi ha una extensa gramma de grisos fins arribar, malauradament, massa sovint al negre. No us la perdeu, teniu temps fins el dia 22. El Grec vola! Crítica completa » https://bit.ly/2L8HNRk

GRITO PELAO és una reflexió sobre la maternitat amb tres dones a escena i una quarta en camí. Carlos Marquerie ha fet una dramatúrgia orientada a destacar el profund desig de ser mare de la bailaora, Rocío Molina. Ella ha decidit tenir un fill, sola, perquè en aquest moment de la seva vida no té parella i ha decidit fer-ho amb inseminació artificial. Ho desitjava des de fa molt de temps, ens parla de fins a cinc anys i creia que aquest desig incomplert feia que fins i tot artísticament aquest fet li impedia desenvolupar-se com ella desitjava. Ho ha aconseguit i per sort ara ja està embarassada de 18 setmanes; a partir d’aquest desig ha construït una coreografia, que […]

Vera Mantero és un personatge en sí mateixa i és ella el motiu principal per anar a veure aquest espectacle. Es tracta d’un exercici antropològic marcat per la ficció que intenta recuperar i fer una radiografia dels serreños de l’Algarve a Portugal. Amb un muntatge que combina audiovisual, música tradicional, part de dansa i performance, Mantero ens intenta mostrar la cultura de la societat que viu – o millor dit, vivia- a la Serra, les muntanyes del nord d’aquella zona. Comença aprofitant imatges d’arxiu dels anys 70 per formar un discurs de recerca i investigació de la zona i la seva gent. Com vivien, quins eren els seus interessos i com es veien respecte a la resta de població de […]

Tenia moltes expectatives posades en aquest Grito Pelao, sobretot perquè al capdavant estan dues de les figures que més han fet per renovar el flamenc i trencar tota classe de motllos, Rocío Molina i Sílvia Pérez Cruz. Dues dones que s’atreveixen amb tot i que tard o d’hora havien de coincidir en un espectacle. Però malgrat les esperances dipositades, el crit ha esdevingut badall. Les més de dues hores de durada acaben per difuminar la idea inicial, la futura maternitat de Molina, i allarguen situacions i números fins arribar a l’esgotament. No es pot negar que les dues artistes són extraordinàries en els seus respectius gèneres i que hi ha escenes bellíssimes, sobretot cap al final, però és que quan […]

Ahir nit d’estrena a la Seca, amb QUAN NO TOCÀVEM DE PEUS A TERRA de Circ Pistolet a la sala Joan Brossa, un espectacle autobiogràfic de l’amistat de dos amics lliurement adaptada al circ a través dels equilibris acrobàtics. Tomàs Cardús i Enric Petit són els dos artífexs d’aquest espectacle que mostren a l’escenari una gran complicitat. L’any 1987 es van conèixer a l’assaig de canalla de la colla castellera Minyons de Terrassa, i els ensenyen els passos castellers amb l’ajuda d’un tronc de fusta. Allà va començar la seva amistat. Entren en el món del circ l’any 1997 i després d’anys de formació, en 2008, l’Enric crea la companyia Circ Pistolet a la que s’incorpora en Tomàs l’any següent. […]

Ellas papel, ellos tinta. Ellas aire y contorsión. Ellos suelo y lucha marcial. Todos elegantes, sincronizados. Con vaporosos pantalones blancos o negros, extremidades y articulaciones se retuercen por el escenario del Grec. Uniformes en la mayoría de movimientos, pero siempre con algún cuerpo discordante, ajeno, diferente. Los bailarines entran y salen de las coreografías corriendo con los brazos en jarra, avisándonos de que aún no están bailando, de que cuando lleguen a su sitio empezaran sus movimientos extrañamente hipnóticos. Y así transcurren los veinte bailarines de la Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan… Lee el texto completo aquí: https://www.masteatro.com/cloud-gate-dance-theatre-of-taiwan-pine-smoke/

Així les ha plantejat Arquillué en la seva estrena en la direcció d’actors, i tinc clar que l’ha endevinat perquè ha sabut estirar la corda sense petar-la. Ha entès perfectament el sentit en que Václav Havel les va escriure i ha dit (suposo) “fot-li que és de Reus”. Un càsting encertadíssim ho ha acabat d’arrodonir. Felicitats! Crítica completa » https://bit.ly/2JzT6MI

Arriba al teatre Tantarantana un text de Stefano Massini, dirigit per Roberto Romei, que intenta denunciar, un cop més, aquests abusos socials que es pateixen a diari i que s’acostumen a permetre. En aquest cas, Shenzen significa infern denuncia les polítiques neocapitalistes que empren les grans empreses multinacionals i que provoquen que s’acabi amb la salut mental de l’obrer i, per suposat, amb qualsevol mena de consciència de classe. En el text present s’il·lustra la pèrdua del sentiment de col·lectivitat en el món on vivim, destacant com les empreses fomenten la competitivitat i l’individualisme per així poder mantenir el seu poder. La representació, dirigida per Romei i interpretada per Sandra Monclús, té clars encerts juntament amb algunes errades. Tot i […]

Abans de res caldria precisar que Wilde és un autor en majúscules -els anglesos ho saben prou bé-, tot i que sovint es confon la seva obra amb un teatre passat de moda. Potser sí que l’ambientació de les obres ha jugat sovint a la contra, però està clar que els seus textos funcionen com un rellotge i són comèdia en estat pur. El seu humor va crear escola, fins al punt de que la seva fórmula de rèpliques i contrarèpliques constant, així com l’habilitat per introduir sentències fulminants, ha arribat fins els nostres dies. De fet, ho veiem sovint a moltes sitcoms i a altres tipus de comèdia. La importància de ser Frank té forma de vodevil, però amaga […]

Incluido en el Ciclo de Género que propone La Badabadoc durante el mes de julio, En el fondo indaga en una de las estrategias más comunes entre los maltratadores (tenga que ver, o no, con la trata de blancas) como es el de desposeer a la persona maltratada de su identidad. Extirpar los atributos humanos de aquellos a los vas a usar como objetos. Pilar Ruiz propone una puesta en escena que obliga al espectador a preguntarse sobre la naturaleza de lo que está viendo, sin maniqueísmos, simplemente mostrando el horror. Acierta también con el ritmo, con pausas que permiten al espectador reflexionar a cerca de aquello que está viendo, y con un uso efectivo del fuera de campo como […]

Tractat de blanques va ser escrita per Enric Nolla el 2001, i el cert és que el seu missatge segueix desgraciadament vigent. Tot i que es tracta d’un text al·legòric i realment complex, es percep una clara voluntat de retratar als estrangers que han d’adaptar-se forçosament a un nou món que sovint els menysprea. Gràcies a l’energia i al treball minuciós de Carme Pla podem anar seguint -no sense dificultats- un text que pretén explicar-nos una idea més que no pas una història. És per això que el monòleg resulta críptic, a vegades capriciós, i fins i tot inintel·ligible en alguna escena. I si no fos pel treball d’una gran actriu i la complexa tasca de direcció de Marc Molina, […]

Una creació de l’artista francès Yoann Bourgeois, referent del nou circ contemporani francès. Bourgeois explora, en els seus espectacles de circ i moviment, l’acrobàcia a partir dels conceptes de desequilibri i impuls, i aconsegueix així convertir la caiguda en un salt i viceversa. Ell és un estudiós dels fenòmens físics que condicionen el moviment i els punts de suspensió, que juga amb els límits de la gravetat per després precipitar-se al buit. La dansa perfecta de l’etern retorn, o un bri d’esperança on sempre que caiem ens tornem a alçar. Yoann Bourgeois va crear la seva companyia l’any 2010 i ha protagonitzat una ascensió fulgurant en el món de l’escena que l’ha portat a codirigir, amb Rachid Ouramdane, el Centre […]

La Flora és una prostituta que a penes ha agafat mai un bolígraf, que li costa llegir i que no sap quants anys compleix el seu pròxim aniversari. És infantil, capritxosa i fràgil. Fins aquí pot semblar la descripció d’un personatge qualsevol. Però, la Flora representa una nena desapareguda, que ha estat abusada i utilitzada pel tràfic de persones. Ni tan sols recorda les seves memòries de la seva infantesa, però per això està el Pedro, que va créixer amb ella, i li recorda tot allò que li interessa que sàpiga. La trama se centra en el vincle entre aquests dos personatges que es troben amb una situació inesperada quan la Flora es deixa fotografiar nua en el prostíbul per […]

Todo el material de este espectáculo es real. Así nos lo avisa una proyección ya antes de que se apaguen las luces. Y es que el teatro documental está a la alza. Si hace unos días recordaba Hazte banquero, la cómica e irónica retrospectiva de Simona Levi a partir de los emails del caso de las tarjetas Black, hoy es el turno de recordar Camargate, la reconstrucción de la conversación grabada entre Alícia Sanchez Camacho y Victoria Álvarez llevaba a escena por Jorge-Yamam Serrano. El director y dramaturgo vuelve ahora con nuevos casos y un género menos cómico y más intrigante. La revelació nos cuenta la historia de tres personajes reales: El fundador de wikileaks Julian Assange y dos de […]