Recomanacions

La companyia Cirque Alfonse va néixer de la unió de les famílies d’artistes Carabinier i Lépine, al Quebec (Canadà). A l’igual que altres companyies d’aquella regió, com ara Cirque du Soleil o Les 7 doigts de la main, han portat el nom i el prestigi del circ canadenc per tot el món. Ara arriben a Barcelona per oferir-nos el seu circ atàvic, gairebé primitiu, on el que més importa és el treball del cos i la seva relació amb els elements més simples, des de bancs, fuets, bols o estructures d’aparença rudimentària. No es busca cap mena de sofisticació, sinó que es va a l’arrel del treball físic. A diferència dels australians Circa, prou coneguts pels espectadors del Grec, tampoc […]

Rocío Molina y Silvia Pérez Cruz. Dos culturas, la andaluza y la catalana; dos disciplinas, el baile y la voz, y dos estilos muy diferentes. No parece que haya mucho que las una. ¿O sí? Ambas son mujeres y artistas. Y las dos son madres. Silvia tiene una hija de diez años y Rocío está embarazada de 4 meses. Así lo cuentan ellas mismas en este espectáculo de fusión de estilos, una oda a la feminidad y a la maternidad, a la concepción de una nueva vida. Al movimiento desgarrado de Molina y a la voz hipnótica de Pérez Cruz hay que añadirle momentos de distensión y ternura. En ellos las artistas se desnudan hablando al público, haciéndole partícipe de […]

Un text de Stefano Massini que amb traducció de Carles Fernández Giua, dirigeix Roberto Romei. Una proposta de la què ens van parlar en la roda de premsa del passat dia 3 de Juliol. Un text, un monòleg, que vol ser una denúncia al món del treball globalitzat en què tots estem controlats i manipulats. Una proposta en la què es pretén que els espectadors ens convertim en còmplices del dramaturg i ens hem de contestar a nosaltres mateixos a la pregunta … Què estàs disposat a fer per conservar la teva feina? Stefano Massini és un dramaturg italià, director artístic del Piccolo Teatro de Milà, del que nosaltres hem vist alguns dels seus textos de caràcter polític, “Dona no […]

El tema central de Minuit es la fragilidad. En la función cada elemento es enclenque y finito. Sillas, micrófonos y también cuerpos. Con una estructura formada por escenas independientes, Jean-Baptiste André, Yurié Tsugawa y el propio creador del espectáculo Yoann Bourgeois utilizan diferentes instrumentos con los que juegan y crean imágenes evocadoras. En un momento, Tsugawa simula ser una muñeca inmóvil, y André la manipula hasta darle vida. La acróbata intenta correr, escapar, saltar e incluso llegar a volar… Hasta que el cordón al que está atada la hace volver a tocar tierra. Más adelante, Tsugawa y Burgeois ofrecen una coreografía sentados frente a frente alrededor de una mesa. Se apoyan, se mueven el uno al otro y dejan caer […]

Si a“Oro viejo” ens feia reflexionar sobre el pas del temps, “Caida del cielo” sobre la feminitat i el que és ser dona, a “Grito Pelao” Rocío Molina fa un pas més enllà, i ens proposa la seva visió personal de la maternitat, com a dona, i en solitari. “Grito Pelao” és la història d’una dona lesbiana soltera, que vol tenir un fill, però que li fa por enfrontar-se sola a aquesta aventura. Es tracta d’una proposta autobiogràfica arriscada. Un viatge personal cap a la maternitat. Una vivència que ha decidit viure en solitari, com a dona. Un projecte que va néixer fins hi tot abans de quedar-se embarassada. Rocío Molina volia ser mare, viure-ho i compartir-ho. Cada dona viu […]

A “Només una vegada” ens preguntem on són els nostres límits, en quin moment considerem què hi ha o no violència de gènere. A l’obra surt una pregunta que penso que és molt significativa, quina era la teva finalitat?, què volies aconseguir?. En la resposta està la clau. Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra sobre la violència de gènere. Un text extraordinari, molt ben estructurat, on l’acció ens manté intrigats durant tota la representació fins al final. Un final sorprenent. Un text que vol trencar amb les etiquetes, sobre el perfil de qui pot ser víctima o agressor, independentment del seu estatus social o nivell intel·lectual. Un text que et fa reflexionar sobre els rols socials que encara […]

Ahir, nova nit de Festival Grec a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, per tal de veure aquesta proposta d’un dels creadors més avantguardistes del teatre europeu, JAN FABRE i la seva producció BELGIAN RULES. Un espectacle dedicat a Bèlgica, el seu país, una reflexió crítica sobre la identitat nacional. Durant quatre hores Jan Fabre ens parla de Bèlgica, i parla, també, de teatre. El 2003, Jan Fabre, va dur al Grec “Je suis sang”, definit com “un conte de fades medieval”, que va sorprendre a tots i va fascinar a molts. La temporada passada Àlex Rigola programava a Madrid “Mount Olympus“, 24 hores de tragèdies gregues, que nosaltres podrem gaudir a Barcelona el juny de l’any vinent. A BELGIAN […]

En la línia de l’estil absurd de duets d’humor clàssics com Tip i Coll o Faemino i Cansado, Los Torreznos ens presenten el seu nou espectacle on l’acció poètica es barreja amb el surrealisme i el contingut pseudofilosòfic. El muntatge és senzill, honest i directe. Juga els seus elements amb claredat. El seu objectiu, aparentment, és reflexionar sobre la interpretació de la realitat en contraposició a la ficció i l’art, burlant-se, en certa manera, de la ridiculesa de certes actituds intel·lectuals i dels tòpics de reflexions de cafeteria. La peça troba els punts més divertits en l’acidesa de la seva crítica però, per la resta, resulta repetitiva, amb un ritme deliberadament estancat en els seus bucles i el seu to […]

LA FAVORITE de Gaetano Donizetti (1797-1848), és una de les primeres òperes escrites pel compositor per al públic francès, després del triomf aclaparador de l’adaptació francesa de Lucia di Lammermoor. Òpera en quatre actes amb llibret d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe, que va ser estrenada el 2 de desembre del 1840 a l’Acadèmie Royale de Musique de Paris en la seva versió francesa. Al Liceu va arribar per primera vegada, en versió italiana el novembre del 1850. En 2002 es va representar al Liceu en la versió original francesa. Una història ambientada a la Castella d’Alfons XI en el segle XIV. L’acció adaptava una obra anterior, “L’Ange de Nisida” per a la qual Donizetti havia escrit alguns fragments. […]

Jan Fabre és un artista belga que ha tocat quasi tots els pals del món de l’espectacle: dramaturg, director d’escena, coreògraf, dissenyador, etc. És per això que els seus espectacles són difícils de catalogar, ja que sovint s’acosten més a la performance que al teatre convencional. A Belgian Rules fa una dissecció de quatre hores del seu propi país, i també dels seus conciutadans. Un retrat gens amable ni complaent, que comença amb tota una declaració d’intencions: un borratxo es dirigeix al públic i, cervesa en mà, comença a explicar la història del país. De fet, les cerveses seran un leit motiv de l’espectacle, juntament amb els eriçons -una de les maneres de representar el caràcter dels belgues- i els […]

Quan algú escriu sobre un fet dramàtic de la seva pròpia vida, el text que en deriva sempre té quelcom que el fa únic, indestructible i molt personal. Clàudia Cedó ja ens va sorprendre fa uns tres anys amb Tortugues: la desacceleració de les partícules, un text juganer i enginyós que va convèncer a quasi tothom, però ara ens sacseja amb la història d’un avortament no desitjat. I ho fa meditadament, amb la mateixa fermesa des seus primers textos i amb una estructura teatral que ha acabat convertint l’espectacle en un èxit. La decisió de fer una obra coral, de barrejar-hi altres temes, de fer aparèixer un element incorpori i de dividir al personatge principal en dos són encerts dramatúrgics […]

Els dinars familiars en dates assenyalades han estat una font d’inspiració indiscutible per a la ficció, mostrant els diferents conflictes personals que esclaten al reunir-se amb els parents i que s’acaben convertint en grupals. En aquesta ocasió, la data i la celebració és l’Acció de Gràcies americà i l’obra que el reflecteix és una de les recents multipremiades als Tony, tot i que la versió que podem veure no és la mateixa que es va fer als Estats Units. En general, es tracta d’un text ben portat en el que prima l’atenció als personatges i a les seves interaccions per sobre del plantejament d’un conflicte que ho faci esclatar tot. En aquest sentit, els diferents problemes que porten els personatges […]

A l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc i dins del Festival Grec hem pogut gaudir de RHUMANS, l’obra de la companyia “Rhum & Cia” que tanca la trilogia iniciada l’any 2014. En aquesta ocasió és Jordi Aspa, cofundador de la companyia “Escarlata Circus”, qui dirigeix l’espectacle. Aquesta trilogia clownesca es va iniciar amb RHUM(2014) que va ser un homenatge a Joan Montanyés i Martínez ‘Monti’ (1965-2013), que amb la seva mort prematura havia deixat inacabat el projecte sobre la figura del mític pallasso Enrico Jacinto Sprocani, ‘Rhum‘ (1904-1953), i que els seus companys van decidir acabar. La segona de la trilogia va ser RHÜMIA (2016), segurament la més esbojarrada i cridanera on el públic participava activament. I ara es […]

Àlex Rigola proposa una adaptació lliure del clàssic “Oncle Vània” en un projecte per a 4 actors i 60 espectadors a la recerca de l’essència de Txèkhov dins d’una caixa. Una proposta en què uneix actors i personatges compartint nom, com ja va fer a la seva última adaptació d’aquest autor, IVÀNOV. D’altra banda utilitza com a escenari una gran caixa de fusta tal com també va fer al Grec 2017 amb el seu muntatge WHO IS ME. PASOLINI (per sort ara no hem patit la calor “fora mides” d’aquella proposta). Oncle Vània és una de les obres cabdals del teatre universal i una de les més representades de Txèkhov (1860-1904), una obra que continua vigent, i en paraules de […]

“Mi hijo sólo camina un poco más lento” és un espectacle que va néixer dins el marc de la primera edició del Festival de Dramatúrgia Europa +Amèrica al 2014 (una trobada entre professionals del teatre que genera l’intercanvi d’obres d’autors estrangers, sota la direcció d’artistes argentins). Dos dels nostres dramaturgs catalans ja hi han participat: el primer va ser en Josep Maria Miró al 2014 amb “Fum” dirigida per Anna Katz, i al 2016 Jordi Casanoves amb “Un home amb ulleres de pasta” dirigida per Silvia Gómez Giusto. La versió portenya de “Mi hijo sólo camina un poco más lento” arriba per primer cop al nostre país dins el V Festival internacional de teatre de Tarragona (FITT Noves dramatúrgies). Dos […]