Tot el que necessites per anar al teatre

Vania (escenas de la vida): Compartir els pensaments en lloc de representar-los

Vania (escenas de la vida)
21/07/2018

Àlex Rigola proposa una adaptació lliure del clàssic “Oncle Vània” en un projecte per a 4 actors i 60 espectadors a la recerca de l’essència de Txèkhov dins d’una caixa.

Una proposta en què uneix actors i personatges compartint nom, com ja va fer a la seva última adaptació d’aquest autor, IVÀNOV. D’altra banda utilitza com a escenari una gran caixa de fusta tal com també va fer al Grec 2017 amb el seu muntatge WHO IS ME. PASOLINI (per sort ara no hem patit la calor “fora mides” d’aquella proposta).

Oncle Vània és una de les obres cabdals del teatre universal i una de les més representades de Txèkhov (1860-1904), una obra que continua vigent, i en paraules de Rigola, dóna una visió tràgica del món actual.

Els personatges, travessats pel tedi i desorientats, descobreixen que la vida no és com se l’havien imaginat. Un segle després, en uns temps marcats pel desencís, la desil·lusió i la tristesa, el text de Txèkhov ens permet reflexionar sobre la pèrdua de rumb com si fins ara no haguéssim après res. Amb assistència a la dramatúrgia de Lola Blasco l’adaptació de Rigola ens porta al cor dels protagonistes.

VANIA és una adaptació que arriba a l’essència de la peça del dramaturg rus, i ho fa mitjançant el joc. Amb un acostament al màxim de la relació entre l’actor i nosaltres, el públic, buscant trencar les distàncies i compartir els pensaments en lloc de representar-los.

Enganxats a terra, uns paperets grocs, amb una silueta senzilla d’un arbre, ens condueixen a l’entrada de la caixa de sis metres d’ample per vuit de llarg. A dins ja hi són els actors i el director.

Un espai petit, íntim, i una proximitat tal, que difuminen totalment la separació entre l’actor i el personatge.

Els quatre actors Luis Bermejo (aparentment recuperat de l’ensurt de la setmana passada), Gonzalo Cunill, Irene Escolar i Ariadna Gil, sembla que tinguin una conversa entre amics i mentre ens acomodem, juguen amb un globus. Parlen entre ells i amb nosaltres establint una relació de gran complicitat. De mica en mica entren en el seu personatge, i surt a la llum l’enorme solitud, tristor i desesperança de cadascú d’ells, els somriures alegres i el joc ja no hi són.

Els amors no correspostos, la insatisfacció vital, el tedi, i l’egoisme d’un professor que no veiem a escena però que hi és, una presència invisible anecdòticament representat per un dibuix del professor Tornasol d’Hergé, al voltant del qual giren la vida de la resta de persones.

Una proposta que és una autèntica delícia, on dins la caixa de fusta dissenyada per Max Glaenzel, no hi ha lloc per les distraccions i on la nostra atenció es concentra en els quatre actors, les seves mirades, els seus somriures, les seves llàgrimes, el que diuen i el que no diuen. I amb ells, i la constatació de què el futur serà igual que l’avui, i que l’ahir, i que res no pot canviar a les seves vides.

Unes magnífiques interpretacions d’uns actors que són capaços de transmetre emocions i sentiments de manera que sembla fàcil. La seva naturalitat és aclaparadora. El vestuari és també el d’ells mateixos, el mateix que porten quan arriben al teatre.

Una proposta absolutament imprescindible, una joia.

Això si, per gaudir-la has de passar pel “calvari” de la incomoditat de les grades que han condicionat dins de la caixa … els nostres ronyons també ho recordaran per molt de temps.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

← Tornar a Vania (escenas de la vida)