La família Pla-Solina ens rep a casa seva a Olesa de Montserrat. És un matí assolellat d’hivern i el seu gos s’uneix a la conversa. En aquesta família d’artistes, formada pels capcòmics Quimet Pla i Núria Solina, i els fills Oriol i Diana, tot respira un aire casolà. Aquesta mateixa aroma desprèn Travy, l’aclamada creació que, amb humor, tracta del teatre, la vida i la família. Es va estrenar al Teatre Lliure de Barcelona el 2018, ha esgotat entrades en totes les seves temporades i després del seu pas per Madrid aqyesr febrer s’instal·la el mes de juny al Romea. L’espectacle i la família romanen inalterables a la gran eclosió actoral d’Oriol Pla, que viu un moment dolç després del reconeixement i la popularitat gràcies al seu treball en projectes com Yo, adicto (2024), Girasoles salvajes (2022), Creatura (2023) o Salve María (2024).
Teatre Barcelona: La família al complet, de nou.
Núria: La meva primera sensació va ser pensar: “Tornem als orígens; una altra vegada tots quatre fem alguna cosa junts”.Travy és una proposta molt bonica i molt sincera.
Quimet: Ara som els pares els qui col·laborem amb els fills; abans era al revés. És una manera de tancar el cercle.
Oriol: La idea rondava des que érem petits. Jo escrivia escenes d’obres familiars, però quan ja tenia 12 anys o una cosa així, treballàvem junts. Ens imaginàvem fent una obra en un teatre, perquè sempre havíem fet teatre de carrer. El Teatre Lliure de Barcelona em va donar carta blanca per crear, i el que més em ressonava —i fins i tot feia mal— era una cosa relacionada amb la família. Sentia la necessitat de d’explicar, compartir, entendre i comprendre tot aquest viatge vital que hem tingut. Des del nostre punt de vista com a fills, és força curiós.
Va costar convèncer-los?
Oriol: Quedar amb la meva família va costar uns quatre mesos. Quedar per dinar No solem veure’ns… Només si hem d’assajar. Si no, ens veiem de bolo. Ens oblidem dels aniversaris… A més, ens trobàvem en un moment en què els nostres camins s’estaven separant. Cadascú començava amb les seves coses. Fins aleshores, la companyia familiar Teatre Tot Terreny tenia espectacles, però començava a dissipar-se.
Quimet Pla: “No es dona prou importància al cos”
Interpretar-se un mateix no ha der gaire còmode.
Quimet: Vam anar descobrint sobre la marxa que ens venia de gust fer una retrospectiva de la nostra manera de ser, de viure i d’entendre el teatre des d’un altre punt de vista.
Núria: Va ser molt còmode perquè acceptaven totes les propostes. Tota la bogeria que plantejàvem l’assumien.
Quimet: Fins al final no vam ser conscients que era una història sobre nosaltres mateixos. És la història d´un grup de teatre, però, en definitiva, és una família. Hi ha un tarannà, una manera d’expressar-se que és típica nostra, això sí.
Diana: Quan comences a crear des del que et passa realment, és molt difícil no anar al metateatre. Volíem parlar de la nostra veritat i aquesta família ens va ensenyar a crear des de la humilitat del que tu ets, del que tens i del que saps.
Oriol: Explicar la història d’una família que fa teatre —la nostra— es converteix en una creació molt processual, aquest terme que va popularitzar Pina Bausch. És a dir, fem un espectacle i la mateixa història de la creació es converteix en el material. Ens hem deixat portar entre la voluntat narrativa i allò que sorgia a la sala d’assaig.
A vosaltres us caracteritza un llenguatge escènic més corporal, amb presència del clown i el circ. Com veieu aquestes disciplines a Espanya?
Quimet: Actualment, el teatre espanyol es basa molt en el text i l’autor. La immensa majoria és d’autoria. Al marge hi ha el teatre d’expressió corporal, que també està més lligat al circ i herència de la comèdia de l’art, amb l’ús de la màscara. Que jo sàpiga, no s’utilitza gaire ni s’ensenya gaire a les escoles. Si voleu aprendre comèdia de l’art, heu d’anar a Itàlia. I si vols formació en expressió corporal, has d’anar a Lecoq, a França, on aquesta feina està més actualitzada. A Espanya no se li dóna prou importància al cos.
Quimet Pla a ‘Sol, solet’ de la companyia Comediants (1978)
Quimet va ser un dels fundadors de la mítica companyia Comediants i Núria, de Picatrons, totes dues pioneres a importar al nostre país el teatre de carrer. Després vau fundar la vostra pròpia companyia, Teatre Tot Terreny. Avui els joves aposten menys per les companyies.
Núria: És molt difícil crear una companyia. Abans era més fàcil perquè t’ajuntaves i feies. No hi havia permisos, ni IVA, ni factures electròniques. La creació era més casolana: “Ens ajuntem, fem i creem”. Ara costa molt; és súper car i ruïnós. Això frena la creativitat. Avui esperes que et truquin, però no funciona així. Has de crear tu mateix. Això és el que fa més falta.
Oriol Pla: “S’ha perdut la idea de la companyia, aquesta part pesada del teatre, però també la part lúdica”
Quimet: Als anys 70 i 80 hi havia un pòsit hippie i una manera d’entendre la vida i l’art… Bob Dylan… Ara necessites un pressupost, producció, diners, molts diners. I ho has de demanar, que t’ho donin, que et subvencionin, i ja estàs en deute. Aquest deute només el poden assumir les grans companyies. Les altres, de tant posar diners de la butxaca, acaben esgotades i desapareixen.
Núria: Nosaltres sempre hem treballat amb creació pròpia, totalment independents, sense pressupost. Partíem de les ganes de crear i res més. Ara s’ha perdut una mica l’artesania. Encara que els passis canutes, tant se val: tu fas, fracasses i tornes, perquè és el que t’agrada. Al final, potser surt alguna cosa.
‘Absenta’, creat por Quimet Pla i Núria Solina amb la companyia Tot Terreny
Diana: És molt més difícil ara que quan van començar els nostres pares. Quan era petita somiava una vida que, ara m’adono, no pot ser. Amb sis anys, somiava la furgoneta que tindria, els espectacles que faríem, la companyia que crearíem, com viatjaríem pel món. Fàcil. Això era el que havíem vist al Circ Cric, els Galindos i altres companyies. Però ja no funciona així. No és gens fàcil.
Oriol: És culpa d’un sistema econòmic, burocràtic, administratiu i cultural. Abans hi havia locals a barris que ara són impossibles de pagar. Hi havia una facilitat per ocupar espais públics. Avui, si ets jove i vols ser actor o actriu, per on comences? Obrint-te un Instagram? Quina merda. S’ha perdut la idea de la companyia, aquesta part feixuga del teatre, però també la part lúdica.
Diana: La putada és que s’està confonent el teatre amb la fama.
Oriol: Sembla que si no tens un èxit terrible, no existeixes. Poca gent connecta amb tenir un espectacle petitó.
Oriol Pla: “La feina del poeta és posar el dubte sobre la taula, no capitalitzar-lo i menys assenyalar-lo”
Així també es perden les veus pròpies. S’hegemonitza el discurs a l’escenari.
Oriol:El teatre és un espai molt polític, però es confon amb un lloc on dissentir conjuntament, observar la vida i reflexionar-hi. La feina del poeta és posar el dubte sobre la taula, no capitalitzar-lo i menys assenyalar-lo.
Què heu descobert sobre la vostra família en aquesta experiència creativa?
Núria: Que som un caos. Tenim una manera de funcionar molt boja, molt de caminar per casa. No tenim gaires regles. Cadascú fa el que li ve de gust.
Oriol: Que no la suportem.
Diana: Crec que una de les coses que més he après és que als pares no els canviaràs. Això és el que he après. I això passa a molta gent, en realitat. Sempre hi ha un moment a la vida en què, quan et fas gran, crees la teva pròpia vida. Hi ha xocs amb els pares, amb les mares i amb els germans. I costa d’acceptar que cadascú és com és, independentment del que hagis viscut amb aquesta persona i de totes les coses que hagin passat. Costa molt d’acceptar els canvis en els altres. I deixar evolucionar les persones i la família en si.
Oriol: Acceptar, valorar moltíssimes coses i entendre qui som en essència. Però això és molt íntim. Nosaltres som persones molt fantasioses. Planegem fer alguna cosa, i el primer dia d’assaig ens adonem que no som Peeping Tom ni el Cirque du Soleil. En quin moment pensàvem que faríem una coreografia perfecta? Som un caos! Acceptar això i veure com n’és de bonic està molt bé.
Quimet: Som molt d’adaptar-nos. Sempre hem fet de tot, en funció del que ens demanaven: un infantil, una mica de carrer… El teatre de carrer és una gran escola.
L’espontaneïtat i la improvisació formen part del vostre ADN.
Oriol: És un joc que portem a dins, no? Seguim la partitura, però dins nostre hi ha un joc que la manté sempre viva.
Diana: El que t’arriba de Travy és que és honest i no pretensiós.
Oriol: El públic s’emportarà un somriure i un cor calent.
Treballar en família no sempre és fàcil.
Diana: El millor de treballar en família és que ets amb la família.
Oriol: I el pitjor és que ets amb la família.
Núria: Creant en família, t’estimes més. Sí… t’estimes molt. I et respectes també. Trobes límits i dius: “Per aquí no passis”. Però està bé; és normal en tota relació. Ara ens coneixem i ens aguantem més.
Quimet: Una història com aquesta no és habitual. Compartir espai, escena, idees i propostes amb tota la família i dues generacions no és comú. Això vol dir que, quan ells eren petits, ho vam fer bé. Creem una relació entre nosaltres que s’ha mantingut al llarg del temps. I això ho demostra. Quan ells eren petits, nosaltres els guiàvem, i ara és al revés: ells, de grans, ens guien. I això està molt bé, val la pena.
Núria Solina: “A casa jugàvem a improvisar… estava permès trencar un plat si era per riure. Rèiem i ja està”
Quina importància té per a vosaltres el llegat artístic familiar?
Núria: Traspassar un ofici és una gran riquesa. Poder ensenyar als teus fills l’ofici que tu tens… N’hi ha pocs que ho poden fer. El teatre és universal i no té edat. A casa jugàvem a improvisar quan ells eren petits. No jugàvem al Lego. Estava permès trencar un plat si era per riure. Rèiem i ja està.
Quimet: Som artesans i l’herència de l’artesà passa als fills. Els fills aprenen dels pares artesans i els superen.
Oriol: Per mi, el llegat artístic té importància, perquè el material… Deutes i trastos (riu).
Diana: És la vida sencera. Hem après una manera de viure i d’entendre la vida. A prendre’ns la vida amb humor. I coses pràctiques, com ara carregar una furgoneta, que és una lliçó de vida increïble. L’actitud quan te’n vas de bolo, com tractes la gent…
Oriol: I de què tracta l’acte teatral? Tot allò que aparentment no té a veure amb l’espectacle. Si l’espectacle només és una forma econòmica de comerciar teatralment… Aleshores, què és el teatre? Per nosaltres és moltes altres coses: una manera d’entendre, de viure, de relacionar-se. El teatre és tot allò que envolta el teatre. És la companyonia i la bogeria. I la bogeria de cadascú.
Quimet: Volem que quan ens recordin, riguin. Que diguin: “Rèiem moltíssim. Oh, que bé! Com es deien? No ho sé, no me’n recordo. Però rèiem”.
Núria: I contribuir d’alguna manera que la gent vagi al teatre amb la ment oberta. Hem de ser valents en crear, però també en rebre.
Oriol: He connectat molt amb aquesta lliçó vital i professional dels meus pares, que no està dirigida, sinó que hi és per ser escoltada: “No t’afanyis tant, no pateixis tant, no apretis tant, passa-t’ho bé”. Això és l’única cosa que pots controlar i l’única cosa realment important.
Més informació, imatges i entrades:
