Romeu i Julieta

Obra clàssica revisada i actualitzada, potser una mica massa, ara que ve l’estiu. Una de freda i una de calenta per totes bandes: el text, tot i que ben tret, adaptat i traduït, perd molta forca en voler adaptar-se al públic jove -si és que aquesta era la intenció-. L’escenografia moderna, atrevida i els efectes especials ben trobats, molt cinematogràfics i visuals. Hi ha sang que tan sempre costa de treure i s’agraeix. El repartiment jove i entregat. La dicció en català fa aigües en la majoria dels actors a excepte del personatge secundari Mercutio que en alguns moments aconsegueix omplir l’escenari ell sol.

De Romeu i Julieta no cal que en parlem; qui més qui menys, tots coneixem la tragèdia d’aquesta desafortunada parella de Verona. Una de les històries més versionades, si no la que més: i les versions dels clàssics més clàssics de Shakespeare no n’entenen de matisos.. Poden ser un gran èxit o un gran fracàs; més risc afegit encara quan el que es presenta és un canvi de perspectiva que trenca tots els esquemes: un Romeu i Julieta sense el paradigma romàntic, amb música trap i personatges no heteronormatius? Vaig entrar al Poliorama molt encuriosida, escèptica i temerosa del resultat, ho reconec..

Tanmateix, el que han aconseguit La Brutal, en David Selvas i tota la resta de participants és digne d’admiració: traslladar la història set segles a l’avantguarda, mantenir-ne l’essència i llevar-la de la càrrega inherent dels clàssics, aconseguint una versió moderna, atractiva i molt desenfadada. M’hi va faltar, potser, una mica de violència, un perfil més punyent i agressiu, potser en lloc de la dolça veu de la Nina Simone..

Del repartiment, tot ell ple d’il·lusió i amb una complicitat jovial i enjogassada, destacar-ne un sorprenent Mercucci: no només pel seu toc queer i juganer, sinó per un Guillem Balart esplèndid, amb un registre sorprenentment diferent del que ens tenia acostumats fins ara (el recordem amb un introspectiu Hamlet a Hamlet Aribau) i, alhora, ben natural i propi. Bravo!

Els clàssics sempre generen debat, és part del seu deure: no oblidem que són clàssics perquè plantegen qüestions atemporals, dubtes i problemàtiques que ens acompanyen generació rere generació i tothora ens hi podem emmirallar. En aquest cas podem afirmar que la platea, plena de joves i adolescents, en moltes ocasions acompanyats per pares i avis, van seguir amb atenció aquesta tragèdia centenària, i el més important: la van viure amb intensitat i alegria. I personalment, aconseguir la transcendència i l’interès intergeneracional d’una obra de la magnitud de Romeu i Julieta.. Crec que ja es pot considerar tot un èxit!

Tenéis que dar una nueva oportunidad para esta nueva versión del clásico.
La Brutal nos ofrece un soplo de aire fresco para que una nueva generación de teatreros se enganche a las artes escénicas con una propuesta moderna, atractiva y muy disfrutable.
Nuevas caras en el escenario, algunas muy agradables y sorprendentes y una puesta en escena con momentos que parecen sacados de una serie de televisión.
Personalmente he disfrutado muchísimo.
Interpretaciones, escenografía, vestuario, caracterización… todo muy cuidado.
Además se agradece la tijera necesaria en la historia para que la cosa no se haga pesada.
Todo muy cinematográfico, muy visual. El baile de máscaras me ha fascinado, los flashbacks, los momentos a cámara lenta, las situaciones a dos tiempos. Todo muy estuadiado y que funciona a la perfección.
Los protagonistas Nil Cardoner i Emma Arquillué están magníficos pero sin duda un secundario se lleva todos los aplausos: Guillem Balart interpretando a un Mercucio queer divertido y atrevido. Qué total!
Todos sabemos cómo acaba la trágica historia de amor. Pero os aseguro que es bastante improbable que no salgáis emocionados de lo que nos quieren mostrar.

Ahir vaig fer cap al Poliorama per veure aquesta adaptació que ha fet Joan Yago de l’obra de Shakespeare, traduïda per Yannick García, que dirigeix ​​amb molt d’encert David Selvas i que ens porta La Brutal. Una versió contemporània i transgressora que fuig de l’amor romàntic del clàssic per portar-nos a un Romeu i Julieta que transformen el seu amor en una història de violència per lluitar contra l’odi que té enfrontades les dues famílies. Tot i que hi ha moments passats de volta, manté la bellesa i els matisos del text del Bardo de Avon fins a arribar a un final sorprenent. Una posada en escena atraient amb una escenografia nua a la vista, però efectiva (quan aneu ho veureu) i un suport d’efectes i il·luminació fantàstics. Música tecno, llatina de Becky G, coreografies, performances i altaveus passats de decibèl·lis escalfen l’ambient. I en quant a la interpretació, molt bé en general tots, però voldria destacar Nil Cardoner i Emma Arquillué com a Romeu i Julieta i Guillem Balart com a Mercucio queer que una vegada més m’ha tornat a sorprendre. A mi em va agradar moltíssim i la recomano però de ben segur hi haurà opinions oposades especialment dels puristes. Ahir però, els aplaudiments van ser llarguíssims i merescuts.

Brutal com la companyia. Una obra on l’austeritat de l’escenografia contrasta amb l’intensitat de l’argument, i de tota la seva posada en escena; un text complexe d’adaptar als nous temps perfectament portat als temps presents. La interpretació, pel que fa a tots els aspectes de posada en escena, superba, molt ben aconseguida, m’ha encantat i repetiria.