L'adversari

Les bones persones també maten. O potser, les bones persones covardes. O potser, les bones persones covardes i acorralades. O qui sap si qui mata pot ser realment mai una bona persona. Qui ho pot saber?

El cas de Jean-Claude Romand, que va assassinar a la seva família quan es va descobrir que duia mentint tota la vida, va ser un cas sonat. I òbviament, que el reconegut autor francès Emmanuel Carrère li dediqués un llibre – L’adversari – va ampliar la ressonància d’aquest tràgic esdeveniment que va tenir lloc l’any 1993. Ara L’adversari arriba al teatre amb un format brechtià on el narrador – Pere Arquillué – representa principalment l’escriptor francès així com també, de forma secundària, personatges de la vida de Romand. Romand – Carles Martínez – és òbviament el veritable protagonista d’aquesta història. Perquè és la seva història.

I aquí el que importa, és també com l’expliquem. El joc narrador – personatge funciona com un rellotge suís. Per un costat, l’adaptació de la novel·la trenca la quarta paret i la torna a recompondre amb exactitud i també ritme. Per l'altre, la direcció de Manrique dona coherencia i agilitat a la narració –tan famosa que el públic pot ja coneix d’avant mà– que avança sense mostrar-se ni escabrosa ni sentimental. Més aviat de forma objectiva però no per això freda. De fet, el llibre de Carrère –i per tant l’obra homònima– no tindria sentit si no es llencés una pregunta a l’aire: ¿no tenim tots un bocí de maldat a la que hem de mirar amb clemència?

Julio Manrique dirigeix L'adversari. Es tracta d'una adaptació del llibre homònim de l'escriptor, guionista i realitzador francès Emmanuel Carrère basat en una conversa entre l'escriptor i el parricida Jean-Claude Romand, un home que va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho, davant la por a ser descobert que tota la seva vida era una gran mentida.
Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique tornen a treballar junts en l'adaptació teatral d'un text literari.

L'adversari és la primera novel·la de Carrer que s'allunya de la ficció. Es tracta d'un fet real, tot i que el seu relat pot arribar a ser del tot inversemblant pel seu contingut: la duresa dels fets.
No es tracta d'una obra de suspens, ja que d'un bon començament queden clars quins han estat els fets de la història.Tampoc hi ha morbo, tot i la crueltat del relat. Això sí, és una història amb molts clars obscurs.

La posada en escena és molt teatral.
L'escenografia juga un paper molt important en aquesta adaptació.
La concepció de l'espai escènic i la il·luminació són, també, dramatúrgia.
El joc de llums ajuda a marcar les diferents escenes, creant una atmosfera dramàtica i inquietant, i aconsegueix que el contingut de l'obra transiti pels diferents espais on transcorre l'acció.
L'espai sonor, la utilització de càmeres amagades en diferents espais, que donen visió a llocs on l'espectador no veu si no és a través de la pantalla que hi ha dalt de l'escenari, les imatges i el text que apareixen al llarg de l'obra, són elements que componen un tot.
Pel que fa al repartiment, Manrique ha escollit a dos actors magnífics: Carles Martínez, que ha treballat molt el personatge que representa, mostrant a un Jean-Claude Romand del tot creïble, aconseguint transmetre perfectament l'univers de l'engany d'aquest psicòpata, i Pere Arquillué, que a part d'interpretar al Carrer escriptor i al Carrer narrador, es fica dins la pell, com ja va fer a El cos més bonic que s'ha trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró, de tots els personatges que hi surten a l'obra, i que no són pocs: la Florence, la mare, el pare, l'amant, els sogres, el jutge, el fiscal, els testimonis...
Arquillué ens torna a fer tota una exhibició actoral tant en l'àmbit interpretatiu, ja sigui per la seva capacitat a l'hora de memoritzar un text, com en la manera de treballar els diferents personatges (femení o masculí).

L'adversari ens parla d'aquell altre jo que habita dins nostre, el de la maldat que hi ha a l'interior de tots nosaltres.
Segons Carrère "en l'interior de cadascun de nosaltres hi ha una finestra oberta a l'infern. Un adversari"

L'autoengany i la por van portar a Jean-Claude Romand a la mentida. En el moment en què la mentida va estar a punt de sortir a la llum, Romand va preferir matar la família abans que admetre l'engany i la decepció que els podia causar descobrir tota la veritat.

Sense cap mena de dubte us la recomano. 

Està basada en una novel·la d’Emmanuel Carrère sobre uns fets reals que el van impressionar. Els fets són tan esgarrifosos que li van deixar seqüeles psicològiques. A ell l’interessava el procés que havia convertit aquell home en assassí. Per acostar-se tant a la maldat humana, va tenir una crisi de fe que es manifesta en les seves novel·les posteriors.

El protagonista de la història, Jean Claude Romand, pertanyia a una família catòlica on no dir mentides era la norma però la convivència familiar estava plena de silencis i mentides pietoses. L’angoixa i la tristesa que l’omplia no la va saber explicar i no va voler decebre. La primera mentida en va cridar una altra i així tota la vida. Com a bon mentider compulsiu es va acabar per creure’s les seves pròpies mentides i dubtava també de si eren certes. L’esfereïdor final va començar així.

És una fidel adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. I és fidel perquè segueix exactament el ritme de la novel·la, la història, els fets, perquè  l’autor s’introdueix a la història, entra en primera persona des del primer moment. A diferencia de A sang freda de Truman Capote en la que el narrador és omniscient,  Carrère és un personatge més. Ell és Pere Arquillué que interpreta tots els papers excepte el de Jean-Claude Romand que l’encarna Carles Martínez.

Les múltiples interpretacions d’Arquillué són esplèndides i dic múltiples perquè  és l’escriptor, el jutge, el fiscal, la dona, l’amant, la mare, el pare i fins i tot el fill. Coneixem aquesta capacitat seva d’interpretar a molts personatges. Ja ho vam veure a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc amb aquell monòleg a set veus. Ell sap interpretar fins i tot els personatges femenins amb un petit gest, un somriure. No li fa falta impostar la veu ni adoptar gestualitat femenina. Es de destacar el gran treball de Carles Martínez, un personatge gris, tímid, fràgil, bon marit, bon pare, bon fill, que és capaç de cometre l’horrorós assassinat múltiple de tota la família.

L’obra de teatre és amable, accessible, jo diria que fins i tot, plana. Descriu exactament els fets. La novel·la no ficció de Carrère transmet amb més detall l’angoixa del protagonista, la inseguretat, la por al ridícul, la necessitat de sentir-se viu i estimat, els intents de desvetllar la veritat a l’amic, a l’amant, a la dona. Mai en va ser capaç per la por que l’havia acompanyat sempre.

Tampoc hem trobat a l’obra la tranquil·litat que va sentir Jean Claude a partir del moment que va ser descobert. La veritat és alliberadora. Preferia la imatge d’assassí que els 20 anys de mentida. Encara menys reflexa com va quedar de destrossat el seu voltant: l’amic, els fills de l’amic que jugaven amb els seus, els companys de classe dels nens, la professora, la família de la dona...

És una història rodona, addictiva, concisa, pertorbadora i que Carrère ens porta de la mà per intentar entendre a un mitòman-narcisista-assassí sense jutjar-lo ni justificar-lo. No deixeu de veure l’obra abans o després de llegir el llibre.

No és fàcil narrar aquesta història protagonitzada per un dels impostors més tràgics que mai hagin existit. I és que com bé diu Carrère, si la història de Jean-Claude Romand fos ficció, notaríem una certa falta de versemblança. A partir de la novel·la L'Adversari, que l'escriptor francès va trigar 7 anys en escriure, Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat fan una adaptació teatral amb dos únics intèrprets en escena: Pere Arquillué, que a més del mateix Carrère salta d'un personatge a un altre amb total naturalitat, i Carles Martínez que amb una pertorbadora mescla de temprança i desesperació ens dona un vívid retrat d'aquest sorprenent personatge. Un home que va portar fins a límits insospitats la seva obsessió per mantenir una bona imatge i no defraudar als seus estimats.

La fascinació de Carrère per Jean-Claude Romand a la seva novel·la L'Adversari, recorda a la de Javier Cercas per Enric Marco a L'Impostor o la de Truman Capote pels assassins Richard Hickock i Perry Smith en A sang freda. Totes elles novel·les sense ficció que inclouen la veu de l'autor, qui tracta de comprendre la incomprensible naturalesa humana veient-se reflectit en un personatge que detesta. Així, Carrère acaba preguntant-se si contar aquesta història és un crim o una pregària. Jo diria que més bé el segon.

La dramatúrgia alterna escenes dialogades amb fragments narrats i està tan ben filada que, tot i conèixer la història real a la perfecció, ens manté en suspens constant. S'alternen tres línies temporals: la vida de Romand des de la Universitat fins al tràgic final, el judici posterior en el qual l'acusat declara directament a públic i finalment, la narració de Carrère. L'obra presenta una estructura fragmentada en la qual saltem d'una localització a una altra i d'un personatge a un altre constantment per a construir aquest mosaic narratiu. Tot i que sabem com acabarà, el clímax és apoteòsic.

L'escenografia és un saló realista que potser limita més que acompanya al relat que estem presenciant. També s'utilitzen projeccions audiovisuals -algunes en directe, altres no- que eleven la proposta escènica i tensen el drama en els moments àlgids. En definitiva, adaptar aquesta novel·la a l'escena no era tasca fàcil, però l'equip de Manrique ho aconsegueix amb nota. No us la perdeu.

Pot algú inventar-se una vida de dalt a baix? És possible viure de mentides durant anys? I conviure amb dues famílies a la vegada? Un guionista tindria problemes per fer d’això una història versemblant i sense cap forat, però en el 1993 el ciutadà francès Jean Claude Roman va ser detingut per haver fet tot això... i un munt de barbaritats que van anar derivant-se de la seva farsa. L’escriptor Emmanuel Carrère es va obsessionar amb el tema i va realitzar una novel·la basada en les converses que va tenir amb el protagonista, una mena de llibre basat en crims reals... a l’estil de la popular A sang freda, de Truman Capote. Una mica després també es va rodar una pel·lícula francesa sobre el tema, i també una d’espanyola titulada La vida de nadie. Moltes versions d’una història que atrau i repel·leix a parts iguals, que captiva i que també genera malestar.

El muntatge que ha ideat Julio Manrique, juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat, adapta el llibre de Carrere i redueix la història a un narrador (el propi autor) i al criminal confés. L’autor fa tots els altres personatges de la història, desdoblant-se en el moments dels interrogatoris, del judici o en les escenes domèstiques on es van anar generant totes les mentides i totes les estafes. Una decisió arriscada, però també hipnòtica i claustrofòbica, sobretot si atenem al muntatge realista, i a la vegada poètic, d’Alejandro Andújar. Una sala d’estar tancada, de dimensions força reals, que es reforça amb una pantalla superior on anirem veient els primers plans dels personatges... captats per un munt de càmeres ocultes a l’escenari. Un muntatge d’esperit totalment cinematogràfic, carregat de tristesa i foscor anímica.

Malgrat l’embolcall perfecte que s’ha servit i malgrat la potència d’una història tan pertorbadora, el muntatge resulta a estones una mica fred. Potser el llibre –un estudi minuciós dels fets vist des dels d’ulls que podrien ser els d’un entomòleg o els d’un taxidermista- en té part de culpa, tot i que crec que hi ha alguna cosa en l’adaptació que allunya els fets de l’espectador. Li explica tot, li ensenya tot, però el deixa fora... i ja se sap que quan un veu uns fets tan greus sense poder implicar-s’hi no acaba sentint-se gaire còmode. Segurament és el que es pretenia, però jo crec que molts haguessin preferit odiar a l’assassí en lloc de comprendre’l... si és que es pot arribar a comprendre alguna cosa de tot plegat.

El treball dels dos actors és realment impecable. Pere Arquillué ens mostra de nou el catàleg de matisos que ja li coneixem, sobretot si s’ha vist abans el monòleg El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Una filigrana d’interpretació que, malgrat tot, potser no sorprèn tant com aquest monstre silenciós i educat que interpreta Carles Martínez. Una interpretació realment captivadora que mereix tots els aplaudiments i tots els premis.

Quan una obra de teatre, et genera un debat sobre el tema que els actors han representat a l’escenari, i penses en tots els angles i escaires de l’acció, per a mi és un senyal que l’obra de teatre és bona. Si, a més, els actors són versemblants, hi fan una bona interpretació, et fan viatjar a la vida dels personatges, el segon senyal de mestratge. I, per continuar, quan el temps de durada està estudiat perquè la tensió teatral es mantingui fins al final, excel·lència pura. Segurament hi podríem posar molts altres graus en el termòmetre del bon teatre, però avui només n’indico tres per analitzar “L’adversari”, que compleix amb escreix els dos primers. I ho fa amb molta intensitat!

Oblidar la vida del mentider patològic, que va fer de la seva vida una gran farsa és difícil. Les preguntes derivades, que l’espectador es pot fer després de l’obra, és per què tothom el creia? Per què ningú no va sospitar de res del que deia? Una pista: perquè la titulitis enlluerna, perquè al nostre món qui diu que té graus universitaris i màsters és més venerat que qui diu que “és bona persona”. De fet, un dels grans debats de què es pot parlar després de veure l’obra és justament la frase que he escrit en el titular: és un crim recordar la vida de l’assassí mentider o és fer-hi una pregària?

Per continuar, la interpretació dels actors Pere Arquillué i Carles Martínez és impecable, especialment la de Martínez, que fa una simbiosi de nivell amb Jean-Claude Roman, l’home en què es va basar l’escriptor Emmanuele Carrère per escriure el llibre que dirigeix Julio Manrique, i ha adaptat Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique.

I, per acabar, el temps i la tensió teatral. A l’obra li sobren els últims quinze minuts, potser una mica més. Hi arriba un moment que l’espectador ja sap tota l’acció i ha entès la patologia del protagonista, i, per això, no fa falta recrear el mal que va fer a tothom del seu voltant. Al principi de l’obra ja estava dit, no calia tornar-hi. I l’última dada: els mesos de l’any no s’escriuen en majúscula en la nostra llengua. Estaria bé que les lletres escrites que surten escrites a l’escenari ho facin sempre amb la màxima correcció possible. Sempre.

Alguns fets costen d’entendre i encaixar al cap de qualsevol. Relats d’accions terribles que no haurien de poder ser reals i que, malauradament, ho són.

L’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Tot això, ho va fer perquè sentia que estaven a punt de descobrir que tota la seva vida estava fomentada en mentides. Res era veritat, ni a què es dedicava ni a on treballava. Durant el judici es van anar descobrint totes les mentides i atrocitats que va arribar a fer.

Basada en el llibre homònim d’Emmanuel Carrère, l’obra és una recapitulació d’una història perversa, des del moment que neix l’interès de l’autor en els fets fins que s’acaba publicant el llibre. En ella es repassen capítols de la vida de Romand, les interaccions de Carrère amb ell i tots els fets judicials. És el propi autor qui va guiant per la història.

A l’escenari, Romand (Carles Martínez) i Carrère (Pere Arquillué) van ocupant l’espai mentre es mouen sincronitzadament per relatar la història. Arquillué fa de narrador i posa en context al públic sobre segments de la vida de Romand que es van component a l’escenari. En ocasions, i com a part del relat, també es converteix en alguns dels personatges secundaris que amb la seva presència ajuden a crear un marc més afí a la realitat. La seva interpretació és senzilla, però imprescindible per a la narració. Martínez imposa i pertorba des de la seva primera aparició com a Romand. Les seves paraules, dites en un to impertorbable i amb una calma anguniosos, es van clavant a la ment de l’espectadora que va assumint la barbaritat que se li està explicant.

Tot i que l’ús de Carrère com a narrador és un encert en el muntatge, a vegades aquesta contextualització subratlla de més la trama. Son vàries les ocasions en que s’apreciaria més no tenir tanta explicació i deixar respirar les escenes protagonitzades per Romand i que parlin per si soles. Son suficientment potents perquè el públic pugui formar el relat sense ajuda. D’aquesta manera, sumat a la representació d’alguns dels personatges secundaris amb poc encert, la producció té un ritme més lent del desitjat i l’espectadora tendeix a desconnectar en més d’una ocasió durant el relat.

Presenta una posada en escena arriscada on els elements audiovisuals connecten a l'espectadora directament als ulls del monstre. És molt intel·ligent com s’utilitzen les càmeres que s’apropen al personatge per mostrar al públic en una projecció els detalls de la seva personalitat a través de les seves confessions. El personatge moltes vegades no es veu a l’escenari, però els seus ulls estan sent escrutats a la façana de l’escenari.

Esgarrifosa història que incomoda, però al mateix temps atrapa especialment pel personatge de Romand i la gran incertesa de fins a quin nivell podria haver arribat la seva maldat.