Comprar entrades per a La tienda de los horrores

 

L’Àngel Llàcer i el Manu Guix ho tornen a fer i aquesta vegada al ritme de l’infal·lible i el magnífic Alan Menken. La tienda de los horrores demostra funcionar a la perfecció gràcies a una posada en escena impactant acompanyada d’una banda sonora que fa lluir als personatges mentre narren una història sense grans drames però amb molta bogeria.

Els grans musicals destaquen per la rapidesa i la versatilitat dels canvis d’escenari en directe i, en aquest cas, La tienda de los horrores manca d’aquest recurs. No obstant això, respecte a la creació artística, l’obra musical disposa d’un equip tècnic prou especialitzat que amb un decorat fixe aconsegueix la funcionalitat de l’escenari durant tot el seu transcurs. L’obra consta d’un petit però eficaç repartiment destacable per l’actuació i la veu de la Diana Roig i en Marc Pociello. El directe d’en Manu Guix al piano és, sense cap mena de dubte, el millor de l’obra donat que és capaç de transportar a l’espectador dins d’una pel·lícula d’animació. Per últim, però no menys important, l’humor sarcàstic ens arriba de la mà d’en José Corbacho que aconsegueix fer sentir el públic com una peça indispensable de l'espectacle.

Definitivament, La tienda de los horrores compte amb tots els ingredients necessaris per fer gaudir als espectadors d’un viatge a un món surrealista entre rialles, excentricitat i música, molta música.

LA TIENDA DE LOS HORRORES és un clàssic del teatre musical compost per Alan Menken amb llibret de Howard Ashman, que es va estrenar l'any 1982 a l'OffBroadway. Aquesta obra de teatre musical era una adaptació de la pel·lícula de sèrie B que Roger Corman havia dirigit en 1960. Després de l'èxit del musical, el 1986, es va tornar a fer una versió cinematogràfica, "The Little Shop of Horrors" dirigida per Frank Oz.

Llàstima que novament no s'ha optat per fer la versió en català, com de fet fan altres teatres com el Gaudí i companyies com Els Pirates, sense tants recursos econòmics, que se la juguen per recolzar la normalitat de la nostra llengua. Ho podem arribar a entendre, per raons de rendibilitat, ja que tenen la intenció de poder-la exportar fora de Catalunya com faran també amb "La Jaula de les Locas"; ho entenem, és clar que si, però almenys a nosaltres ens sap força greu.

LA TIENDA DE LOS HORRORES és una història d'amor impossible entre en Seymour (Marc Pociello) i l'Audrey (Diana Roig), treballadors de la vella floristeria del senyor Mushnik (Ferran Rañé). L'aparició d'una misteriosa planta de la qual en Seymour té cura, farà donar un tomb a tot plegat. L’exòtica planta, que salvarà el negoci i aportarà nou clients, es diu Audrey II i té un petit gran problema: és carnívora i s’alimenta de sang humana …

Una història d'amor que ens fa pensar en fins on som capaços d'arribar en ares de l'ambició, en quins són els límits del que està bé i del que no està bé, per sortir de la mediocritat. Una història que ens parla dels monstres que alimentem nosaltres mateixos i creixen fins que ja no podem aturar-los.

Un espectacle que ja s’havia representat a Barcelona, estrenada en 1987 per Dagoll Dagom dirigida per Joan Lluís Bozzo, va ser reestrenada l’any 2000 amb Ángel Llàcer i Manu Guix, dirigida aleshores per Ricard Reguant.

En aquesta proposta presentada al Grec, dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix, s'ha fet una revisió total del text, traduït i adaptat per Marc Artigau, i de la música adaptada per Manu Guix. Un espectacle que es representa sense mitja part i amb una posada en escena molt potent. Una escenografia d'Enric Planes i Carles Piera estructurada a tres nivells. La il·luminació és d'Albert Faura i el disseny de so de Roc Mateu.

Una forta tempesta el dia abans de l'estrena, va estar a punt de malmetre tot plegat i fins i tot es va estar ben a punt de suspendre les representacions al Teatre Grec, ja que va inutilitzar el sistema informatitzat de les llums, els instruments musicals i bona part de l'escenografia. Deu ni do, el bon resultat que hem vist al Grec, i per tant de ben segur millorarà quan es representi al Coliseum quan tot funcioni com es va dissenyar.

La música està basada en el rock dels anys 50 i el soul i el funk dels 70.

LA TIENDA DE LOS HORRORES, té diverses instrumentacions i en aquest cas s'ha fet un híbrid entre l'orquestració gran per a dotze músics i la partitura per a una formació bàsica. Manu Guix està al piano i dirigeix el grup compost per cinc músics: Oriol Cusó, Jordi Franco, Eloi López, Jaume Peña i Jordi Roquer, i al mateix temps un sistema de seqüències en directe on dispara efectes gravats.

Una proposta on destaquen les magnífiques veus dels dos protagonistes, en Marc Pociello i la Diana Roig i les veus i interpretacions de la resta del repartiment integrat per ... The Sey Sisters (caldria millorar la seva vocalització quan deixen de cantar), Ferran Rañé, José Corbacho (que es posa al públic a la butxaca des de la seva aparició al cap de munt de les grades), Victor Gómez, Sylvia Parejo, Bernat Cot, Natán Segado i Raquel Jezequel (que sigui dit de pas, està infrautilitzada en aquesta proposta, ja que es tracta d'una de les millors veus que tenim actualment en aquest gènere).

Cal parar atenció al debut com a actor i cantant de musical de Manu Guix que, a més de dirigir, posa la veu al personatge més inquietant de la història: la planta carnívora Audrey II.

Esplèndida la feina coreogràfica de Miryam Benedited.

Audrey II ... una protagonista de fibra de vidre realitzada per l'escultor Carles Piera, quatre peces per donar credibilitat al creixement de la planta i on cal destacar l'última d'elles de dos metres d'alçada i 250 quilos de pes. Unes escultures que incorporen leds i dotades, les dues últimes, d'un mecanisme intern de contrapesos que fa anar un manipulador, Quim Molina, per tal que la planta es bellugui i parli.

LA TIENDA DE LOS HORRORES, és en resum, una gran festa del ritme i la música amb una protagonista, no humana, espectacular.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

La Tienda de los horrores es uno de los grandes clásicos del género musical, basado en la famosa película de serie B dirigida por Roger Corman en 1960. En todos estos años se han hecho infinitas adaptaciones, tanto en la gran pantalla como en el teatro, enamorando al público con sus pegadizas canciones de rock and roll, doo-wop y motown, muy bien adaptadas al español en esta propuesta de Àngel Llàcer y Manu Guix. De hecho, la música es lo mejor que tiene esta versión, que hace bailar al público del Colisseum en más de una ocasión con las voces de las fantásticas Sey Sisters (aunque cuando hablan no se las entiende bien).

Del reparto quiero destacar también a los dos protagonistas, Marc Pociello (Seymour) y Diana Roig (Audrey) que llenan el escenario con su ternura, y al magnífico José Corbacho que me hizo reír mucho con sus salidas de tono. Además, el toque rockerillo que le da Manu Guix a Audrey II le queda muy bien al personaje (y nos hace disfrutar con sus interesantes giros vocales).

Por otro lado, la escenografía de la vieja floristería Mushnik de 10. Me gustaron mucho los decorados a tres niveles de las calles de Skid Row, al estilo del musical Rent. Eso sí, depende de dónde te sientes en el Teatro Colisseum no puedes ver bien todas las escenas (os recomiendo que no os sentéis en los laterales del palco).

En resumen, Llàcer y Guix lo han vuelto a conseguir. La Tienda de los Horrores tendrá éxito asegurado allá dónde vaya, aunque no sea el mejor espectáculo de este exitoso tándem.

Una proposta que, crec, funcionaria millor en un teatre més petit, on aquesta delirant història comptés amb la complicitat de no prendre’s massa seriosament: noi poca cosa enamorat de la seva companya en una floristeria de mala mort, una noia maca amb predilecció pels malotes, i de l'espai, apareix una planta, Audrey2, boja per la sang. Si a La Jaula, la producció prèvia de Llàcer-Guix, vaig trobar a faltar espectacularitat en una proposta de brilli brilli, aquí potser l’hi escauria més senzillesa.

Què recordes en sortir? Les Sey Sisters, espectacularment soul, que bé s'ho passa Manu Guix (i ho té difícil, tocant, dirigint i "doblant" a Audrey2) i mira com li agrada al públic el cubaneo de Corbacho (que ja em va sobrar a la Jaula). Efectivament, ni la música, ni les interpretacions ni la història ni, vaja, la planta.

I no és que Pociello i Diana Roig no estiguin a l'alçada, han demostrat amb escreix el seu talent i magnífiques veus, pero el cert és que a Seymour no se'l sent gaire i el personatge sembla més un secundari i també es fa estrany que la veu nasal d'Audrey1, perfecta per al personatge, es transformi en meravellosa quan canta; en canvi, quan és interpretada per la Sylvia Parejo guanya molt, amb una interpretació més humana, sent el mateix personatge també quan canta, innocent i insegura,´més que no pas tonteta.

L'escenografia és enorme, amb diferents nivells com Billy Elliot, i l a música d'Alan Menken i Howard Ashman, el duo que va ressuscitar a Disney (La Sirenita, La Bella y la Bestia), és interpretada amb força en directe, llàstima que el so tapi en ocasions les veus dels intèrprets.

El millor: és un musical que triomfarà, necessari per al gènere a Barcelona, ​​i amb la valentia d'haver mantingut el final original. També, la versatilitat i entrega de Manu Guix i un repartiment de luxe, tant que fins i tot els gairebé figurants són actors de primera (Sylvia Parejo, Victor G. Casademunt ...)

El menys millor: la planta no té la força que se li suposa, i, sent molt difícil aconseguir-ho, no sembla que canti, no acaba de sincronitzar-se amb l'expressiva interpretació de Guix. Costa veure-la "viva", i no ajuda, cert, que quan canta, l'atenció i il·luminació se centri en ell. De fet, la proposta creix quan ell no hi és,, cosa estranya, ja que la planta passa a tenir el protagonisme necessari.

Al final, una història del que estem disposats a fer per aconseguir els nostres somnis, sobretot si fins llavors, vivim en un malson.

Ara que Barcelona està encara esbrinant en quin punt es troba la salut del seu teatre musical, La tienda de los horrores sembla postular-se com una de les poques grans apostes locals amb una certa garantia d’èxit d'aquesta temporada. Fa temps que Àngel Llàcer i Manu Guix han demostrat, bàsicament, tenir un bon olfacte comercial a l’hora d’aixecar i vendre els seus espectacles i, el més important, fer-los funcionar escènicament i connectar amb el públic. Després d’El petit príncep i La jaula de las locas, segueixen l’efectiva fórmula de barrejar comèdia i emoció amb bones cançons associades a una marca. Passat pel filtre de la comercialitat que implica, en aquest cas, donar llum i distància còmica a una història que és, en realitat, bastant fosca i trista, La tienda de los horrores resulta un espectacle amable, divertit, entretingut i fàcil de gaudir. La posada en escena i l’estètica són funcionals, amb decisions de vestuari curioses, sense ser espectaculars però sí vistoses. Del repartiment, cal destacar una magnífica Diana Roig que brilla amb llum pròpia, acompanyada d’un notable Marc Pociello i les fantàstiques Sey Sisters (tot i el seu poc justificat accent), que compensen a alguns secundaris una mica perduts o fora de to. El millor de tot, però, són les cançons d’Alan Menken que ja tots coneixem per l’adaptació cinematogràfica o les anteriors posades en escena, que són el que veritablement fa que l’obra voli i ens toqui el cor. En definitiva, un fresc entreteniment que fa passar una bona estona tot i no haber sortit del tot rodó.

No es podrà negar que La botiga dels horrors ha estat sempre envoltada d'una aura especial i d'una sort majúscula. Primer va ser una pel·lícula de sèrie B, rodada en només dos dies, que amb els anys va esdevenir una cinta de culte. Després es va convertir en un musical que va superar les expectatives de l'Off Broadway, i per últim Hollywood també va posar a cantar a la famosa planta en la pel·lícula de Frank Oz. Un èxit relatiu, però de nou un altre film que ha guanyat admiradors any rere any. Quin és el secret de la proesa? No sabria assegurar-ho, però crec que la modèstia del producte, la originalitat de la història o la qualitat de la partitura en la seva versió musical hi han tingut molt a veure.

Per tant, semblava que una nova versió del musical -a Barcelona ja es va veure la de Joan Lluís Bozzo i la de Ricard Reguant- havia de tenir-ho tot assegurat. La sorpresa ha estat veure que al producte li pesen una mica els anys, o bé que potser la idea de Llàcer i Guix de renovar-lo i fer-lo més atemporal no li han caigut massa bé. Aquest musical és d'aquells que funcionen amb un aire retro, sense renunciar al freakisme que porta implícit ni a l'especial energia que desprèn. No he entès tampoc algunes resolucions estètiques, tot i que la producció està a l'alçada del que s'espera d'ella. Pel que fa al ritme i a la resolució d'algunes escenes, segur que milloren quan es passi a un teatre tancat. El Grec no és el millor espai -per mides i per acústica- per fer musicals... això està molt clar.

Sigui com sigui, aquesta nova Botiga té moments ben lluïts i tornarà a ser un èxit de públic. Manu Guix gaudeix de valent amb la seva interpretació vocal de la planta Audrey II, mentre que les Sey Sisters resulten fonamentals a l'hora d'aportar l'aire de soul, doo-woop i motown que la peça requereix. Marc Pociello i Diana Roig compleixen en els seus rols, mentre que José Corbacho es posa el públic a la butxaca... tot i que  a mi em va semblar que estava en un registre diferent al dels seus companys. En resum, un producte que anirà millorant amb el rodatge i que acabarà essent un dels grans reclams -i possiblement un dels grans èxits- a l'inici de temporada.