La pell fina

La pell fina fluye ligera y natural, rezumando humanidad, aun cuando las situaciones se vuelven complicadas,  a través del humor constante, planteando reflexiones que parten de si es correcto decir lo que se piensa, pero abordando muchas más temáticas… Las contradicciones de ser padres,  las relaciones con los hijos, las relaciones de pareja, buscar la aprobación de los demás, el valor de la amistad, el éxito o fracaso en el trabajo…  El pasar de los cuarenta y sentir que ya no eres tan joven…  Todo esto con una soltura interpretativa brillante. Los diálogos tienen ritmo, chispa y no decaen, y consiguen que sonrías, hasta de los pensamientos y conversaciones más incómodas y a fin de cuentas, realistas.
Crítica completa en el blog:
https://elrincondeltaradete.blogspot.com/2023/07/critica-teatro-la-pell-fina-con-angela.html

No repetiré el que s’ha dit en les altres opinions sobre l’obra perquè mes o menys coincideixo amb quasi totes elles. Em referiré només a la posada en escena de la representació que he vist al Teatre Borràs aquest divendres dia 28 de juliol.
Per començar ja no em va agradar que, a la entrada del teatre, venguessin crispetes com en un cine, em sembla una desconsideració envers als actors.
Després al entrar dintre, haver de veure descobert el petit decorat montat a l’escenari, el qual no podia estar cobert per les cortines ja que aquestes es feian servir per cobrir els dos laterals als que no arribava l’indicat decorat. Vaig pensar que aprofitaven el mateix decorat que quan es va estrenar l’obra a la sala Flyhard.
En aquest escenari, també em va semblar que la direcció escènica era pobre i feia monòton l’esoectacle. Per acabar-ho d’adobar, el so era baix i, en moltes ocasions (masses), no s’entenia el que deien els actors, no sé si per el to que els hi va demanar el director, per la mala amplificació del local o per altres causes.
Sigui com sigui, tot això que hi explicat amb va fer anar sortint de l’obra a mida que avançava, fent-se’m molt llarga malgrat els seus 90 minuts.
Suposo que aquesta mateixa representació debia resultar perfecta en la sala Flyhard, però al Borràs (un teatre mes gran) per a mi va resultar insuficient. I no crec que en aquella sala les entrades valguessin el mateix.

Molt recomenable

L’obra és molt entretinguda, un comentari desafortunat i feridor en un sopar d’amics que no es veuen d’un temps ençà serà el detonant i el via lliure per altres comentaris del mateix nivell per part dels altres integrants del grup, posant de manifest que la sinceritat és una carretera de doble sentit i que quan és ofensiva i gratuïta les conseqüències sempre són imprevisibles.

Ens vam quedar una mica decepcionats perquè la porta d’entrada del teatre queda totalment tancada iniciada l’obra, de manera que una companya que va arribar 7 minuts tard es va quedar sense poder disfrutar de l’obra, casualment com en l’obra també es tracta d’una amiga que ha estat mare fa poc i tots sabem ho difícil que és la logística en aquests casos.

Es entrenida y graciosa, a veces incluso puedes sentir verguenza ajena por la situacion. Pero en general llega mucho y sobre todo la sala flyhard que lo hace autentico.

Siempre digo que la Sala Flyhard es la fábrica de las grandes historias: sencillas, divertidas, cercanas… todos nos podemos ver reflejados. Y lo han vuelto a hacer!!

Nacho y Miranda van a visitar a unos amigos que acaban de tener un bebé. Es la presentacion oficial. Y a pesar del estrés y el cansancio de los nuevos padres por la situación la noche promete.
Pero… un comentario desafortunado indicando que el bebé es feo abrirá la Caja de Pandora. Se acaba de encender la mecha y está claro que todo va a saltar por los aires!!

Una comedia divertidisima, que trata con humor cuestiones muy debatidles: hay que decir la verdad? En principio si. Pero qué pasa cuando la verdad ofende? Nos tratamos con sinceridad entre amigos? O es todo fachada?
Pero también trata temas más serios y peliagudos: que pasa cuando al ser padres no te encaja esta nueva forma de vida? Cuando sientes que tu vida desaparece porque el bebé lo es todo? Ser madre es compatible con querer tirar a veces tu bebé por la ventana?

Todo el elenco está maravilloso. Supuran naturalidad y trabajan muy bien juntos. Pero… me he enamorado de la actuación de Angela Cervantes. Madre mía! Que bien está! Natural y divertidisima! Bravo! Bravo!

Ahir vaig fer cap a La Flyhard per veure aquesta nova proposta que han escrit i dirigeixen Carmen Marfà i Yago Alonso (Ovelles). En aquesta ocasió ens situen a casa d’una parella que acaben de ser pares i reben la visita d’uns amics que coneixeran el nounat i amb qui tenen intenció de sopar. Però un comentari desafortunat o no sobre el físic del nadó, obre la caixa de pandora i surten a la llum totes les desavinences acompanyades de desqualificacions que tenen els uns dels altres. En clau d’humor van succeint situacions, algunes molt divertides que et porten a pensar, cal dir sempre el que penses? o tot i ser amb amics intims ens tractem amb el suficient respecte?. Unes molt bones interpretacions, naturals i creïbles dels quatre sense distinció, Ángela Cervantes, Biel Duran, Francesc Ferrer i Laura Pau. Tot i que el tema d’Ovelles em va semblar més enginyós aquesta té moments molt bons, 75 minuts que passen en un tres i no res.

Una obra molt divertida i alhora dramàtica. Sense perdre l’humor posa en evidència els límits de la poca sensibilitat que es perd amb l’excés de confiança. El que ha de ser un agradable trobada d’amics es torna irreparable quan no es mesura el que es diu. Els quatre actors fan uns personatges inmensos i versemblants. Tots tenim un amic com… i una amiga que ha li ha passat com.
Molt recomanable i per no perdre-se-la.

Em va agradar molt! És molt divertida i recomanable! A més la sala Flyhard és un espai màgic, petit i on les històries es fan grans. Tenir els actors tan a prop és un luxe. Uns actors genials!!!