Comprar entrades per a La importància de ser Frank

En el 125è aniversari de la seva estrena, La importància de ser Frank ens revisita. Com bé diu el seu director, en David Selvas, un dels retrats més àcids i divertits que mai s’han fet sobre la hipocresia social. I com el mateix Óscar Wilde definia en el que vindria a ser el subtítol de l’obra original: una comèdia trivial per a gent seriosa.

Per l’autor, aquesta va ser l’empenta definitiva i alhora la seva darrera mostra d’èxit prèvia al moment més trist de la seva carrera. La revelació de la seva homosexualitat va comportar el seu judici i la seva condemna. Mai més no tornaria a trepitjar el terreny de la comèdia.

El joc de paraules, com el joc d’existències i d’identitats, és constant en l’obra. De fet, la traducció en català del personatge (Frank, el franc) manté la paradoxa que la versió original (Ernest, the earnest, el més honest) plantejava ja des del mateix títol. I és que justament el que manca en tota la trama és la franquesa. Aquesta forma de jugar amb el llenguatge, tan pròpia de Wilde, aporta una energia als diàlegs, a les intervencions de tots els personatges, que manté l’atenció del públic assistent sense cap esforç. Converses sense complexes, mordaces i absurdes alhora, mostren vides falses, muntades en l’aparença i en la formalitat interessada. Parlar per parlar, com diu la cançó. Malgrat aquesta presó de la forma i la falsedat, el guió s’il·lumina amb la necessitat de llibertat dels personatges, que no saben com deslliurar-se de la trama que ells mateixos han creat. Volen i dolen.  Sense forçar-ho, no costa gaire trobar-hi paral·lelismes amb personatges de pandereta que se les donen de capaços, sobrats, escalfant cadires polítiques, però que només són simples pardals farts (com diria algú que aprecio moltíssim i que sempre l’encerta en comparacions com aquesta). Difícilment trobaran aquests el final feliç i esperançador que l’obra reserva, perquè han perdut la capacitat d’estimar.

Les interpretacions són tan encertades, el temps i el ritme tan ben utilitzats i les escenes tan ben treballades que l’espectacle esdevé un autèntic plaer. Una alenada d’aire fresc. Les cançons són fantàstiques, ben resoltes en escena, i tan escaients... La direcció musical, amb  un peu i mig en moltes escenes, i la composició de les peces són dignes d’elogi. Tot i que és una obra coral, i que l’equip s’equilibra i potencia les individualitats, cal celebrar el talent de la Paula Jornet, en les facetes interpretativa i musical, la gràcia i l’energia d’en Ferran Vilajosana i la Paula Malia i, sobretot, per damunt de tot, la grandesa i excel·lència d’una Laura Conejero que converteix en or tot allò que toca, sigui de la mida que sigui. Me’n declaro un fan absolut.

Com sempre, i com se li demana finalment a una comèdia, i més si t’ha fet deambular pels aspres camins de l’engany i la mentida, l’amor acaba triomfant, els murs artificials acaben enfonsant-se i les disfresses desapareixen. En el fons, tothom necessita autenticitat.

I és aleshores quan ja no importa el que sembla, sinó el que és, l’amor tal i com ve, i això no es tria ni té una explicació senzilla.

Potser no ho entenguis, però m’és igual...

Sovint diem que els clàssics no moren mai, però a l’hora de la veritat sí que podem notar l’envelliment de les temàtiques o dels diàlegs. Aquest no és el cas de La importància de ser Frank, on passa exactament el contrari: si ens diguessin que l’obra prové d’un jove creador de l’actualitat ens ho podríem arribar a creure, i això és mèrit tant del mateix Òscar Wilde (que va escriure un text de temàtica universal sobre les hipocresies i les relacions humanes) com del director de l’obra, David Selvas (que s’ha encarregat de traslladar l’original a una mena de fusió entre La La Land i una comèdia lleugera que enamora). La suma d’aquest text enginyós i còmic, amb un càsting impecable (entre els quals, Laura Conejero, David Verdaguer, i l’estrella revelació: Paula Jornet) i una ambientació sorprenent fan que, sense perdre’s en grans complicacions, aconsegueixi arribar al màxim nivell d’impacte en l’espectador mantenint la frescor i l’espontaneïtat. Si a vegades en una obra t’hi sobra algun personatge o trobes que tal actor sobreactua, en aquesta ocasió no hi canviaria absolutament res, i aquest és el millor elogi que es pot fer quan una obra de teatre és simplement perfecta.

Ja fa uns dies que vaig poder veure la nova versio que s’ha fet de La importància de ser Frank. Amb un èxit al TNC, ara torna a la cartellera barcelonina per tots aquells que ens hem perdut aquesta obra.

Vaig acudir a una prèvia en petit comité abans de la seva estrena (o reestrena) i la resposta del públic va ser general, una obra que emociona i agrada en molts sentits.
Aquest cop tenim durant aquests dies del Grec 2018 i de xafogor constant una obra per poder riure sense deixar que ens faci reflexionar i criticar la societat.

Les aparences socials i els embolics en clau musical, però no patiu no es pasen tota l’estona cantant. Una adaptació musical d’aquest text, amb composicions fresques i alguna que et quedes taral·lejant al finalitzar la funció. Els número musicals i les coreografies flueixen i encaixen a la perfecció amb l’argument de l’obra.

Amb les entredes exhaurides durant el seu pas pel Teatre Nacional i amb el bon treball que actualment té la Brutal entre les mans, ha poder anar directament al Poliorama.

A més podeu llegir l'opinió completa a l'enllaç 

La Brutal s'ha treballat a fons la seva reputació a base de bon treball i amb una direcció artística que té un sorprenent ull clínic i que, molt sovint, sol encertar amb allò que agrada i que funciona. Ho han tornat a fer...

Jo anava sense gaires pretensions a veure aquesta nova versió de 'La importància de ser Frank' i m'han sorprès... El text ens proposa una divertida història que reflexiona sobre les aparences socials, però el més interessant és com l'han portat a escena: una direcció afinadíssima de David Selvas, amb un repartiment excel·lent que fa un treball coral que sorprèn (per mencionar algú: la gran Laura Conejero...), amb una posada en escena atemporal que podria ser tan actual com dels anys 50, i amb una boníssima adaptació musical... sí,musical... amb unes composicions fresques, amb una música moderna, àgil i divertida.

Tot un exemple de com es pot arriscar adaptant un clàssic i portar-lo a l'actualitat d'una manera molt efectiva i un gust exquisit. Imprescindible, així dona gust anar al teatre!

 David Selvas dirigeix una de les obres més conegudes del dramaturg irlandès Oscar Wilde, “La importància de ser Frank”, una comèdia teatral escrita l’any 1895.

El títol de l’obra original és “The importance of being earnest”, que traduïda al català seria la importància de ser honest. L’elecció de traduir el títol al català com “La importància de ser Frank”, tot i que fonèticament no és fidel a l’original, conserva un joc de paraules. Honest, sincer, franc,...paraula clau dins la trama,i amb la que es juga constantment al llarg de l’obra. Per una banda per la importància de que els homes de l’obra es diguin Frank, i per la franquesa dels qui són francs en el parlar.

L’originalitat de l’obra:

-La posada en escena. David Selvas ens presenta una versió musical, plena d’energia i molt, molt divertida, on hi incorpora cançons originals interpretades en directe pels propis actors.

-Un repartiment des del meu punt de vista del tot encertat encapçalat per un dels meus actors predilectes, en David Verdaguer (Algernon Moncrieff), seguit de Miki Esparbé (John Worthing) ,Paula Malia (Gwendolen Fairfax), el gran descobriment de Paula Jornet (Cecily Cardew), que ens ha deixat bocabadats tant per la veu, com per la frescor, llum i naturalitat que transmet dalt de l’escenari.

L’altra actriu que m’ha sorprès moltíssim ha estat la Laura Conejero (Lady Bracknell). Penso que tots estem d’acord que és una de les millors actrius de casa nostra, però el que no m’hagués imaginat mai és que al seu darrera, s’amagava una extraordinària actriu còmica.

Genial l’actriu Mia Esteve en el seu paper de la institutriu Leticia Prism i per acabar un altre actor que m’agrada molt,en Norbert Martínez, que a banda de tocar en directe la bateria i el saxo de meravella, és l’ únic actor que interpreta a dos personatges (al criat Lane, i al reverend Canon Chasuble).

-La frescor dels personatges. David Selvas ens mostrar uns personatges més desinhibits, amb ganes de tocar-se, besar-se i estimar-se, més proper al caràcter mediterrani , que la tibantor de la societat anglesa, en la que l’autor fa recaure la seva critica.

-La música i les cançons en directe. Composicions que es mouen entre el pop, rock i l'indie.

Tots canten, i ho fan força bé, però per sobre de tots ells destaquen dues grans veus, la de la Paula Malia i la Paula Jornet, que a més a més toca la guitarra.

-La seva actualitat. La moral, la hipocresia, les convencions socials, la superficialitat, les aparences són temes actuals

-Perquè és divertida . Com diu Selvas - L’obra de Wilde és com "una festa de la vida" i "un cant a la intel·ligència, a la bellesa, a l’amor i a la llibertat"-

 

No us la podeu perdre. Imprescindible!!!

Qui mai no ha dit una mentida? Qui mai no ha volgut aparentar ser algú que és impossible ser per aconseguir alguna cosa? Qui mai no s'ha posat una careta per poder fer allò que tant anhelava però que quedava fora de les regles? Tots, alguna vegada, ens hem deixat endur per les nostres conviccions, amagant rere una mentida el que realment som. Doncs tot això és el que, en el seu moment, va proposar Oscar Wilde en aquesta meravellosa obra crítica amb to humorístic de la societat victoriana.

La proposta de David Selvas, que segueix triomfant als escenaris de Barcelona, presumeix d'elements incorporats, lluny de la versió original de Wilde. Un cap de cérvol dissecat donarà el tret d'inici a una posada en escena esplèndida i amb els instruments necessaris per amenitzar les, gairebé, dues hores de text. Aquest petit detall que després passa desapercebut durant la resta de l'obra és un element extra per situar al públic en un saló d'una casa benestant. Un dels recursos més fàcils i hàbils per representar el món rural sempre ha estat la vegetació, allò que pertany al camp, i és per això que Selvas decora tot el mateix menjador amb plantes amazòniques per transportar-nos d'escenari i canviar la visió de l'espectador a una família apartada de la ciutat. La llum, de color verd, en certs moments ajuda a tancar el cercle d'una posada en escena directa. Com ja és habitual en les creacions de David Selvas i per evitar que el públic acabi cedint dins del món de l'avorriment, proposa un ritme enèrgic del text on no hi ha temps per a les distraccions i els canvis d'espai escènic es realitzen de forma dinàmica i àgil per mantenir el públic atent.

Un proposta que camina entre el teatre de text i el musical i és que aquesta és la màgia dels clàssics, tothom coneix el text, tothom sap com acabarà però ningú sap com li presentaran. En aquest cas, la productora La Brutal torna a fer una feina admirable posant les mesures exactes de cada ingredient perquè l'amanida d'egos i interessos quedi a punt per ser degustada.

Aquesta comèdia d'Oscar Wilde ens parla sobre la falsedat de les aparences en una Anglaterra on l'estricta moral victoriana, representada per una excel·lent Laura Conejero en el paper de Lady Bracknell, obliga els dos protagonistes a construir identitats o vides paral·leles per a poder complir amb els seus desitjos sense sacrificar el seu estatus social. Cal recordar que Wilde va ser empresonat per conducta indecent només tres mesos després de l'estrena d'aquesta obra. Sens dubte sabia del que parlava.

Les dobles identitats dels protagonistes i els seus desitjos sexuals són el motor d'aquesta frenètica comèdia, el ritme de la qual no fa més que ascendir. Rèpliques accelerades, entrades i sortides constants, moments musicals perfectament integrats, una estètica molt cuidada i moltíssima ironia dramàtica són els ingredients d'aquesta proposta de David Selvas. Una divertida experiència que serveix tant per a l'espectador que busca passar una bona estona, pel que vol reviure aquest clàssic teatral o per l'aficionat a la crítica social.

Però, com ha evolucionat aquesta estricta i doble moral victoriana fins a l'actualitat? En quina mesura condiciona les nostres vides? Com construïm la nostra identitat entre l'esfera pública i la privada en l'actual era digital? Aquest exercici d'adaptació a un context contemporani hauria resultat molt fructífer i estimulant. Però això sens dubte, seria una altra obra.

Podran passar 100 anys més i segurament la frescor que té avui dia el text de Wilde, La importància de ser Frank, estarà encara vigent i a l’ordre del dia. Perquè la falsedat i la hipocresia mai passen de moda.

No és d’estranyar, per tant, que s’hagi escollit aquest text per tornar-lo a representar, aquest cop en una versió musical amb composició de Paula Jornet. Amb una posada en escena bastant senzilla i realista però que aconsegueix fer fluctuar la història entre els dos espais, les dues cases en les quals passa l’acció, se’ns van presentant tant els personatges com els diferents elements escènics i narratius.

SI bé durant gran part del primer acte em va semblar que a la història li costava arrencar, potser pel text, potser energèticament, cap a la meitat l’obra arrenca i aconsegueix de mantenir captivat el públic, i sobretot, fer-lo riure. Amb una espectacular Laura Conejero, que resulta hilarant i que et deixa amb ganes de més, de que torni a escena per dir més barbaritats, trobo que és a partir de la seva entrada que la obra va cap al lloc on volen anar.

Paula Jornet i Paula Amalia interpreten uns personatges que passen de l’odi a l’amor mutu en un moment, mostrant-nos la seva bogeria i gelosia ocasionades per un malentès. També hilarants.

David Verdaguer sap portar molt bé el ritme de tota l’obra, i amb el seu personatge guia la narrativa amb molt d’humor.

Finalment, Mia Esteve i Norbert Martínez, que comparteixen la que trobo la millor cançó del musical, la més divertida. Gran moment.

Tot i així, si es volia fer una versió musical, he trobat a faltar actors de musical, cosa que sempre s’agraeix en un musical, actors que també siguin cantants.

En resum, un espectacle força divertit i bastant ben acabat, que trobo que té la finalitat d’agradar a gran part del públic i de fer passar una molt bona estona.

Abans de res caldria precisar que Wilde és un autor en majúscules -els anglesos ho saben prou bé-, tot i que sovint es confon la seva obra amb un teatre passat de moda. Potser sí que l'ambientació de les obres ha jugat sovint a la contra, però està clar que els seus textos funcionen com un rellotge i són comèdia en estat pur. El seu humor va crear escola, fins al punt de que la seva fórmula de rèpliques i contrarèpliques constant, així com l'habilitat per introduir sentències fulminants, ha arribat fins els nostres dies. De fet, ho veiem sovint a moltes sitcoms i a altres tipus de comèdia.

La importància de ser Frank té forma de vodevil, però amaga un fons de crítica social i moltes càrregues de profunditat. Només tres mesos després de ser estrenada Wilde era condemnat a dos anys de presó per conducta immoral, i l'obra en realitat ens parla de dos amics que porten una doble vida dins de la societat acomodada de l'època. Coincidència o premonició? Segurament era la conseqüència lògica d'una vida viscuda d'amagat, enmig d'una pressió social i moral molt fortes. David Selvas recull tota aquesta informació però fa una obra lluminosa, feliç, tal com ha de ser... i tal com havia previst el mateix Wilde. Una celebració de la vida, que aquí ve amanida amb cançons i un decorat amb tendència a l'hivernacle. Potser sí que hi ha concessions a un públic més jove, i alguns elements capriciosos, però el conjunt funciona molt bé i dona bons resultats. És cert que a vegades a alguns actors els hi costa mantenir la rapidesa del ritme que s'ha creat, i també és cert que algun canvi de repartiment a última hora no ha jugat gaire a favor... El que està clar, però, és que sempre ens quedarà Laura Conejero. Les seves intervencions són tan contundents i el seu estil tant depurat, que quasi sense voler-ho s'acaba convertint en la reina de la funció.

Qualsevol obra literària perd alguna cosa en la traducció. En el cas d’Oscar Wilde, un geni de les lletres que aconseguia que els jocs de paraules, a més de fer riure, continguessin reflexions i crítiques ben profundes, resulta encara més complicat. Afortunadament, sembla que David Selvas ha estat molt conscient d’aquestes dificultats i ha decidit assumir que una fidelitat extrema era impossible i que, per tant, valia més la pena apropar-se aquest muntatge al seu terreny. D’aquesta manera, La importància de ser Frank juga, aquí, amb l'esperit més obert, passional, fresc i espontani del caràcter mediterrani, mantenint la història però dotant-la d’una lleugeresa amb menys cinisme i més simpatia. L’arriscat experiment, amb una estètica a mig camí entre La la land i una pel·lícula de Wes Anderson, funciona com un petit miracle, tot i que les peces de la proposta podrien no haver encaixat. Però el director, el grup d’actors i, sobretot, les cançons han generat d’una màgia especial en aquest producte que destil·la gràcia i carisma pels quatre costats. Menció apart mereix l’actriu Laura Conejero que construeix una Lady Bracknell tan explosivament hil·larant com captivadora.