La Cubana: L'amor venia amb taxi

És tradició, encara per molts, que abans -o després- d'unir les mans i dir unes paraules, deixar anar un "Sant Genís, pregueu per nosaltres", que es repeteix sempre d'una forma gairebé mecànica mentre uns i altres se senyen. Poc importa que sigui verbalitzat i ritualitzat per fidels, així com per descreguts que, instants abans que s'alci el teló repeteixin aquest ritual que fa que invoquem i ens encomanem al sant romà que es penedí en escena per imitar i parodiar als cristians en presència del mateix emperador Dioclecià, puix que -segons diuen- Genís veié com uns àngels s'apareixien davant d'ell i li feien saber els seus pecats i decidí que no havia de continuar aquest camí de befa d'altres màrtirs cristians, i l'emperador, en adonar-se de l'intent de redempció en escena de Genís, no dubtà i l'ajusticià allà mateix. Des d'aleshores, a fi de curar-se en salut, molts actors abans de pujar a escena li preguen i l'invoquen. Fent que ja, de per si, prec i superstició per evitar tot el que és dolent, es barregen, fent que el fet profà de fer teatre i les seves supersticions informals es barregin amb les creences, que ja tenen una estructura formal de dos mil anys de prova i error on s'ha destriat què és allò que funciona i allò que no, es donin de la mà pel fet escènic.

Bé és cert que el teatre patí cert obscurantisme i desaparició, en la seva concepció formal de grecs i romans, durant segles i que aparegués de forma esporàdica, per a representacions bíbliques sense paraules (l'anunciació als pastors que acaba derivant en els nostres Pastorets), els balls parlats (Carnestoltes i Ball de diables), cants apocalíptics i escatològics (com bé podria ser El cant de la Sibil·la) o algun dels leitmotivs de les novel·les desenvolupades a la cort, que eren entreteniment que requeria no només d'hàbils escriptors, sinó també de narradors que bé sabien com llegir el seu públic i saber com commoure'ls, fins que fou reprès com una forma més d'entreteniment que també servia com a propaganda i lloança del noble de torn que pagava, de la mateixa manera que les novel·les, les representacions de la colla de còmics de torn. I sempre l'allargada ombra de la religió allà, per atacar a uns i altres, per trobar unes figures a les quals remetre'ns o simplement pel fet de ser allà.

Ara bé, les formes més formals del teatre burgès i d'aficionat, no comencen com a tal fins al segle XIX, on menestrals i d'altres pencaires, es trobaven havent sopat per dir la seva i assajar les comèdies que anaven del bracet, fins i tot en temps en els que l'església posseïa el monopoli dels escenaris i decidia qui podia actuar i qui no. És paral·lel a això i a la consciència de classe el naixement dels ateneus obrers, patronats i -posteriorment- centres parroquials que començaren a donar una més gran formació als fidels i pencaires, ja fos el cant coral com teatre, i el més important de tot: en català. La llengua del poble.

Mentre que Barcelona ha estat durant segles sempre sota supervisió dels castellans, el poble sempre ha parlat en català i s'ha expressat com a tal, fent que fos més fàcil escoltar una òpera en italià de Mercadante que saber-ne què era allò que passava a El sarau de la patacada.

Si hem d'assenyalar un punt d'inici veritable al teatre català, tant d'aficionat com a "professional", l'hem de trobar en Josep Robrenyo, que té un discret, però llarg, carrer al barri de Sants de Barcelona, doncs fou el primer actor i autor que finalment s'atreví a desafiar la prohibició de fer teatre en català pels catalans: Del poble i pel poble.

La formulació d'uns cap a aquests mateixos (el poble) és, per nosaltres, la màxima i primera espurna per una tradició que s'ha anat estenent per tot el territori al llarg de més de dos segles que ha anat barrejant-se amb les formes pretèrites: les de balls parlats, Pastorets i els cants, tant cants corals, apocalíptics com dir la sarsuela, són també representacions del poble i pel poble. El mant de la societat parroquial, obrera o veïnal que dona suport a la creació de representacions teatrals per amics i veïnat.

Aquesta és la tradició que recull i ennobleix La Cubana des de fa quaranta-cinc anys, mentre uns busquen les formes més refinades d'interpel·lar el públic ignorant-lo i menystenint-lo, La Cubana sempre s'ajup, estén el braç i t'indica que t'ho passaràs bé doncs formaràs part del seu artifici, el mateix que sempre s'ha fet amb aplecs i teatre d'aficionats: del poble i pel poble i el que és del poble.

L'amor venia amb taxi agafa el text d'en Rafael Anglada com a punt de partida per a explicar la seva història d'aquells que conceben el teatre com a passió i forma d'esbargiment en una passada i fosca etapa de la nostra història, com és el franquisme, en una enèsima forma de repressió militar per part d'Espanya, fent que llengua i l'expressió popular sempre prengués estranys camins per viure i sobreviure. On només pots permetre't ser naïf per sobreviure, perquè el cinisme encara ens porta a un lloc més fosc del qual no sabem sortir-ne.

Així doncs, com si fos un producte més de la casa, Teresina S.A., el públic assisteix a un assaig de forma mensual, per veure què és allò que fan els aficionats i saber com ho porten, veient com l'obra a assajar va prenent forma a poc a poc, i quins són els neguits i angoixes de la colla de còmics de la parròquia de Nostra Senyora de la Llum. Com el seu petit fet subversiu, que no és més enllà que el fet de passar-s'ho bé, s'alterna amb la realitat i la folklorització de la cultura amb l'assistència, a manera de petits entremesos, de funcions homenatge en benefici de vells còmics i assistència d'altres espectacles, fent que recuperem Alady, el desvergonyiment de Johnson i La bella Dorita o veure els Vieneses (els Comedian Harmonists nostrats) a les taules del Teatre Espanyol (Paral·lel 62).

La dramatúrgia, com els decorats que es claven en les llates de fusta, és lleugera i transportable, fent que compleixi amb el seu propòsit, faci ric i doni estructura perquè la companyia pugui fer la seva. Donant profunditat i resultat. No és necessari un pesat escenari giratori que ens descobrirà els secrets més ben guardats de la professió. Aquests, simplement, passen a escena i s'exhibeixen davant dels nostres nassos, com a voyeurs o aficionats que claven els seus colzes al respatller de la butaca estant, mirant un assaig i escoltant els consells d'interpretació gens formals, fonamentats en cert empirisme i una mica de 'patafísica, per resoldre allò que les mancances interpretatives i formals de l'escena, no eren solucionables, lluny d'un reguitzell d'objectius i microobjectius per cada una de les línies del text a assajar.

El repartiment, com sempre, duplica i triplica en més d'una ocasió el seu gruix humà, per a donar vida a tots els personatges de l'auca, barrejant-se amb la banda que acompanya l'espectacle, que puja i baixa a escena, travessa passadissos, s'escola per l'amfiteatre un instant i immediatament torna a ser a escena. Reproduint no només allò que coneixem i sabem de l'escena, si no també allò que sabem que no s'ha de fer i per disciplina, molts no hauríem de fer a escena: les picors, les mirades estràbiques i la perplexitat no dissimulada de la disciplina actoral que aquí és portada a la performance total d'allò que no hauríem de fer i ens humanitza, doncs l'artifici del teatre ens nega fer-ho, però aquest artifici del teatre és també un camp de llibertat on afegir l'artifici de la manca d'ensinistrament per crear-nos una doble veritat: la d'interpretar a aquell que no sap interpretar.

La música, que aplega un munt de composicions originals d'entre la dècada de 1920 i la de 1950 amb tots els afegits d'en Xavier Mestres que també ens remet a tota aquella música d'antes. On fins i tot una cançó picantona podia ser un acte de subversió.

I encara avui en dia ho és, perquè sembla que novament posem en dubte cada un dels conceptes que ens nodreix com a societat és superflu i ens hem d'afegir -constantment- a tot allò que és global per donar-nos a conèixer, quan encara no som ni prou conscients de qui som nosaltres mateixos. Què és el que fa ser com som i què és el que ens arrela a aquest petit pedaç de terra, on lloem al tresillo (Qui ha fet teatre bé ho sap) recollit de la foguera i que ens salvarà la producció d'aquell any com reutilitzem el vestuari de produccions passades (és inevitable reconèixer el vestuari d'Una nit a l'òpera o del Gente bien)

És, doncs, un error pensar que L'amor venia amb taxi és només un homenatge, perquè això vol dir que allò que homenatja és extint, i tot i certes formulacions de l'espectacle les considerem -avui dia- carrinclones, aquest espectacle no ho és, si no que evidencia que és -encara- quelcom ben viu, tot i que el període que emmarca és aquell que exigia que tot fos a una petita escala, veïnal i local, sense la necessitat d'esdevenir, com a sempre, global per connectar el West End amb Broadway, connecta pel fet d'esdevenir, a petita escala, un reflex la nostra societat que tot i les diferències, quan tractem del grup de teatre d'una comunitat, tot és igual. Els rostres i tarannàs es repeteixen tot i tenir d'altres noms i fisonomies. Tots coneixem els personatges i escenes que poblen aquesta història, perquè és més probable que hàgim vist abans patir a la veïna i al noi del bar mirant d'aprendre's el text que el llarg estirabot de Bales sobre Broadway reproduí, encara que coneixem ambdues igual de bé. També coneixem a aquell ancià que encara és a l'armari i aquell que ja fa massa anys que va sortir, qui va deixar de vestir sants per esdevenir santa patrona i sargir-nos tant vestit com ànima en dues rèpliques. La nit tancada al teatre que ens fa veure fantasmes, el que fa anar la vetusta serra de mà amb empenta i aquell qui romanceja escoltant el partit del Barça, saber qui té l'ampli coneixement sobre tot el teler i quina és la corda que fa baixar el pou i quina altra el desert i un fragment de la mansió que, per estranys motiu, són al mateix llistó de fusta. Tots aquests personatges tenen noms i rostres que, en un moment o altre, els hem trobat i hem compartit taula tot i mai haver creuat paraula. I el triomf és que, encara que semblin vetustos, siguin part de nosaltres i la seva recerca d'esbargiment és també la recerca d'identitat i de l'obra que es farà aquella temporada.

També és un triomf de la nostra petita, però cofoia, societat és com després de segles de censures i prohibicions, encara seguim aquí. Des de Robrenyo (amb una interessantíssima biografia editada l'extinta, però ben mencionada, Editorial Milà) fins a Anglada, per fer teatre en la nostra llengua materna o aquella que hem adoptat com a tal, i encara ens en sortim prou bé per a omplir un teatre de gom a gom cada nit explicant-nos la nostra mateixa història o la d'aquells que hem vist en fotografies en blanc i negre que han omplert el nostre anecdotari i imaginari teatral de tot el país, pensant en com era aquell Manelic o aquell Don Juan. Aquells que dansaven a les taules per les quals encara fem arrossegar a les fúries de l'infern, posem el tresillo acabat d'abandonar a la deixalleria i on clavem fermament la creu de la Passió.

El recorregut de l'obra és, doncs, sentimental, alhora que també ho és de geogràfica, ja que podem ubicar-nos entre el carrer Guàrdia i Tallers, a Nord i Sud, i entre la Rambla i el Paral·lel a Est i Oest. On coneixem no només els veïns reconeixibles de la ficció, si no tots els artesans de l'escena que allà van ser-hi i encara alguns, d'una forma o una altra, encara hi són. A més, triar el Romea és un èxit, ja que es troba al rovell de l'ou, el mateix rovell de l'ou que dona taules a en Iscle Soler o a la Margarida Xirgu.

I això fa també que sigui un triomf per a nosaltres mateixos com a societat i la llengua que parlem. És un triomf pels nouvinguts que encara no s'atreveixen a parlar la nostra llengua com per aquells que venen amb la feina feta de casa. Pels que van callar i aquells que no callen, pels que mai van dir una paraula més alta que una altra com per aquells que renegàven cada dia pujats a la cadira. És, gairebé, com la cançó Durruti, Macià i Verdaguer dels Fetus, que els lloa amb un: "I aquest vals de lloança / al seu llegat i al que van ser, / per la lluita, el país i l'esperança també, / per Durruti, Macià i Verdaguer", ja que tots els nostres mites de les taules, que van ser humans, totes les comèdies editades per l'Editorial Milà a la seva Catalunya Teatral eren i són triomfs que encara es resisteixin a morir tot i que els acudits envelleixin millor o pitjor. Són encara prou viscerals per a dir-nos alguna cosa. Cada paraula escrita per gent com en Folch i Torres, Rusiñol, Maruxa Vilalta, Xesco Barceló, Carles Soldevila, Josep Robrenyo, Ubach,Teixidor, Guimerà, Carme Montoriol, Josep Maria de Sagarra, Gual, Pitarra... encara és present, d'una forma o una altra a la nostra societat. Aquella a qui li van dir que els seus escriptors i els seus mots no eren suficients, però aquí els tenim. Encara presents a escenaris i a les lleixes de moltes biblioteques. És el triomf d'aquelles comèdies, que tot i el seu pesat zeitgeist, són presents.

Així doncs, L'amor venia amb taxi també entronca i, amb perdó de Maria Nicolau, ens arrela amb una tradició centenària de creació d'entreteniment d'uns per als altres, la subversió del fet escènic a través de la llengua i una eina de formació per a generacions futures, ja com podria ser també el cant coral impulsat per Clavé com l'enèsima representació d'Els Pastorets al territori que dona llum -encara avui dia- a noves vocacions, a tradicions, a acudits privats que s'allarguen amb el pas dels anys i que generen noves tradicions. Velles i noves tradicions on l'avantguarda es troba, sovint, a la mateixa rereguarda.

Tal com diu el programa de mà, L'amor venia en taxi és un espectacle musical de La Cubana que ret un merescut homenatge al teatre d’aficionats de Catalunya, gent que com diu la sinopsi, treballen per amor a l'art i es mereixen tot el nostre respecte.

El títol prové d'una comèdia escrita per Rafael Anglada, estrenada al Teatre Romea l'any 1959.

Els orígens de La Cubana són els mateixos que els de qualsevol companyia de teatre d’arreu de Catalunya: el teatre d’aficionats.

A Catalunya per tradició existeixen una gran quantitat de centres culturals, recreatius, parroquials que tenen el seu petit teatre. Això fa que per tradició social, familiar, d’una manera o una altra, es generi afició al teatre.

El teatre d'aficionats ha servit i motivat a molts d'aquests actors i actrius a estudiar a instituts, acadèmies i escoles especialitzades en teatre, per tal de poder-s'hi dedicar professionalment.
No oblidem que molts dels nostres actors i actrius provenen del teatre amateur.
Sense anar més lluny, l'actor Marc Soler, nominat als Premis Teatre Barcelona d'enguany, per l'obra L'herència i també, guanyador d'un Premi Butaca amb el musical Bye bye monstre i Premi Teatre Barcelona 2019 pel musical Maremar dins la categoria Millor musical, va començar dins el teatre amateur del meu poble, al Teatre La Flor de la Palma de Teià, interpretant en Billy del musical Billy Eliot el 2013 i va ser en Lluquet en Els Pastorets (2015).

A més a més de ser un homenatge al teatre d'aficionats, aquesta obra també vol destacar i valorar la importància de totes aquelles companyies, dins el teixit cultural del país, que gràcies a elles van aconseguir fer feliç a molta gent en èpoques realment complicades, com la de la Barcelona de 1959, en ple franquisme, època en què se situa aquest musical.

També és un homenatge i el reconeixement de grans autors com Josep Maria de Segarra, Frederic Soler (Pitarra), Eduard Guasch i Vin̈as, Josep Maria Folch...

Un homenatge i el reconeixement a moltes cupletistes, cantants, actrius i actors, com Joan Capri, la Bella Otel·lo, Mary Santpere, Rafael Anglada, Pilar Alonso, Mercè Serós, Raquel Meller...

Un homenatge i el reconeixement a gent vinculada al teatre com els germans Peris, la Perruqueria Damaret, els escenògrafs Germans i Salvador amb l'ús exclusiu de telons pintats i a l'Editorial Millà, centre i motor de gran part del moviment del teatre d'aficionats a Catalunya, on s'editaven totes les comèdies i textos de tots els autors citats.
Un homenatge al Teatre Romea i a molts teatres, sales que actualment han desaparegut i alguns espais de teatre popular en català.
Un homenatge al Paral·lel on el vodevil, cuplets, espectacles de revista, mags il·lusionistes o ventrílocs, omplien nit i dia els seus teatres amb la finalitat d'entretenir de la mateixa manera que actualment ho fa el teatre d'aficionats.

Com és habitual, La Cubana mai decep. El seu tarannà, la seva manera de fer continua sent-hi en aquesta comèdia musical. A L'amor venia en taxi hi trobem tots els trets característics d'aquesta companyia, com l’humor, la participació del públic, un ritme desenfrenat, el joc teatral, transgressió d’espais, el trencament de la quarta paret, música en directe, cançons i moltes sorpreses.

Francament, és un espectacle meravellós, molt divertit que tothom que estima el teatre hauria d'anar a veure.

Personalment, vaig gaudir molt del muntatge, de la seva posada en escena, de les interpretacions, i de tots aquells petits detalls que, potser molts dels espectadors, per generació, no van apreciar, però que a mi em van transportar a èpoques passades, on vaig reviure situacions i recordar moments viscuts amb gent estimada que van marxar fa temps, i que indirectament també, dins el meu imaginari, han format part d'aquest espectacle.


 

Com diu La Cubana : "El teatre d'aficionats a Catalunya ha estat un patrimoni cultural molt important al qual no se li ha donat el valor real que té.

Una tradició artesanal de fer teatre que no s'hauria de deixar morir!"

Visca el teatre!

El nou musical en català de La Cubana, estrenat al Teatre Romea, és una autèntica celebració del teatre popular. L’espectacle ret homenatge a les companyies dels anys seixanta i setanta, aquells grups que, amb recursos modestos i molta imaginació, van posar les bases del teatre amateur i de la sàtira escènica catalana.

Amb el seu inconfusible segell “made in Cubana”, la companyia de Sitges manté la seva essència: humor directe, mirada tendra sobre els hàbits socials i un punt de bogeria festiva que converteix el públic en còmplice des del primer moment. El muntatge juga a desmuntar el teatre dins del teatre, mostrant els trucs, els entrebancs i els encerts d’aquelles companyies pioneres, amb un to alhora irreverent i afectuós.

L’obra ens presenta tots els personatges que donen vida al teatre, tant els artistes que pugen a l’escenari com aquells que treballen entre bambolines. El fet que sigui una producció amateur, nascuda d’un poble i acollida per un Ateneu, li atorga una proximitat i una autenticitat que connecten amb el públic. És una cita obligada per a tots els amants del teatre, però també per a aquells que, en algun moment, han participat en els Pastorets o en les representacions del Casal o de l’Ateneu, ja que s’hi poden veure reflectits i reviure l’esperit d’aquelles experiències col·lectives que formen part de la nostra memòria cultural.

Moment especial a l’apuntador, a la recerca de de mobles per realitzar l’escenografia. I tal com diuen no hi ha teatre amateur que no tingui el seu sofà ‘tresillo’ i les seves butaques on transcorre tot amb un número musical genial. Aquell toc trencador amb l’època franquista.

No pot faltar en un espectacle de La Cubana el moment de plomes, el moment d’ensenyar cuixa per part dels actors que ja és marca de la casa que tan ens agrada.

La posada en escena és àgil, amb una escenografia que recrea l’esperit artesanal d’aquells anys i que serveix de marc per a números musicals que combinen la paròdia amb l’homenatge. El vestuari acolorit i les coreografies senzilles però efectives reforcen aquesta mirada nostàlgica i popular.

Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Amb la idea original de Jordi Milán i amb el guió d’ell mateix, Toni Sans i Rubèn Montañá,  La Cubana ens regala aquesta vegada dos escenaris diferents o un teatre dins del teatre amb la mordacitat i enginy als que ens tenen acostumats.

L’escenari principal és un teatre d’aficionats: L’elenc artístic Teatral del Centre Parroquial de Nostra Senyora de la Llum (ja ens parla molt d’aquell moment), que es troben per primera vegada (després d’haver representat Els Pastorets), per parlar de la següent obra.  A Catalunya, passats els primers anys més durs i cruels de la dictadura, a qualsevol centre parroquial, centre cívic o barriada van  sorgir de manera espontània grups de teatre d’aficionats, esbarts dansaires, corals, centres excursionistes, grups d’escoltisme, la finalitat dels quals era recuperar les xarxes socials perdudes, poder tornar a viure i, si calia, contribuir des de dintre a la lluita contra la censura i la repressió.

L’altre escenari són retalls de representacions d’aquell moment, al Molino o a altres teatres del Paral·lel amb música en directe, cançons i coreografies d’una excel·lent qualitat per part de tots els actors i actrius de la companyia.

Han creat entre tots, una obra mestra, amb uns decorats i uns vestuaris impressionants per la seva vistositat i amb un moviment escènic àgil i amb molt de lluïment. Anàvem de sorpresa en sorpresa com fa habitualment La Cubana fent participar al públic, apareixent els actors, actrius, músics i maquinistes per diferents llocs. Tots érem artistes i tots ens hem emocionat amb els dos pulmons respirant a ritmes diferents, el de la ironia, la broma i el riure i el de la nostàlgia i el record d’aquell moment.  També els nostres ulls anaven a ritmes diferents, un plorava de riure i l’altre de nostàlgia d’un temps que va lluitar i que va patir però que també va saber aixecar el cor per riure una estona. A casa meva Els Vienesos de Franz Joham, Artur Kaps i Herta Frankel formaven part de les converses familiars i Cançó d’Amor i de Guerra era la música de fons de molts moments familiars.

La professionalitat i la sensibilitat de La Cubana han fet que tant els que havíem viscut aquell moment com els que no hi eren hi participin i entenguin aquesta obra. Pensem que serà memorable.

Per entendre el teatre català actual no hauríem de perdre mai de vista tot el teixit associatiu i amateur que va començar a formar-se a principis del Segle XX. La multitud de companyies i entitats teatrals –moltes vegades vinculades a parròquies, ateneus o associacions corals o d’àmbit musical- és el matalàs sobre el que ha descansat tot el que ha vingut després, tant a nivell d’actors, directors, autors... com també de públic. I durant moltes dècades, especialment les del franquisme, es va gestar un teatre molt particular en el que la censura i la religió imperant ho encotillaven tot. Aquí proliferen les obres “de tresillo”, les comèdies d’embolics i tot un teatre aburgesat i acomodatici que feia les delícies del públic. Un teatre aparentment innocent que en realitat constituïa uns dels pocs reductes on escoltar cultura en català.

La Cubana sap molt bé que aquests van ser el seus orígens a Sitges, i és per això que ara ha volgut fer un homenatge sentit i realment emotiu. Un homenatge que ens ensenya tant les llums com les ombres però que està fet amb la sensibilitat que sempre acompanya els muntatges ideats per Jordi Milán. Però no contents amb això també estenen l’homenatge al teatre que es feia al Paral·lel a finals dels cinquanta, a tots els grans noms del món de l’espectacle en aquell moment i també al Teatre Romea, seu del teatre català més nostrat... Un autèntic festival de nostàlgia que encara que estigui disfressat de musical no amaga el seu veritable objectiu: mostrar l’amor pel teatre i tot el que ha representat per a moltes generacions.

Com en tots els espectacles de la companyia, més és més... i també millor. No s’escatima en recursos escenogràfics (els decorats de paper dels Germans Salvador són una autèntica troballa), ni en vestuari, ni en recursos tècnics, ni en personal (15 intèrprets en escena, més sis músics). La part musical la componen tres o quatre peces originals de Xavier Mestres i Joan Vives (la Cançó del Tresillo és un dels plats forts de la peça), més un reguitzell de temes originals de les revistes, comèdies musicals i espectacles del Paral·lel. Fins i tot es recuperen temes de la sarsuela catalana Cançó d’amor i de guerra, una de les més censurades en el seu moment i una de les poques que van ser escrites i cantades en català. O sigui, una delícia per als més nostàlgics però també per a tots aquells que vulguin bussejar en un passat gloriós, i a èpoques vilipendiat sense motiu.

Pel que fa a l’obra original de Rafael Anglada, L’amor venia amb taxi, podríem dir que és l’excusa i també el punt de partida de tot plegat. La història de l’Elenc Artístic Teatral del Centre Parroquial de Nostra Senyora de la Llum és la història de centenars, o milers, de grups catalans que a finals dels cinquanta deurien passar pel mateix. La Cubana fa com sempre un retrat divertidíssim dels personatges, de les situacions i del context que ho envoltava tot (les aparicions del militar denoten un drama que no acaba mai d’esclatar però que està sempre latent). Un mosaic molt encertat, a l’alçada de les millors creacions del grup.

El darrer muntatge de La Cubana és un homenatge a la història del teatre popular i, alhora, una celebració de la pròpia trajectòria de la companyia. En aquesta nova aventura, el grup recupera una comèdia d’embolics de Rafael Anglada —un autor molt present en els escenaris amateurs de la segona meitat del segle XX— i la converteix en un espectacle ple de música, humor i picardia. El resultat és fidel a l’estil característic de La Cubana: una barreja de desvergonyiment i tendresa que connecta amb el públic des del primer minut.

La companyia, fundada l’any 1980 a Sitges sota la direcció de Jordi Milán, ha estat sempre una rara avis del panorama teatral català. El seu segell s’ha basat en el joc amb les convencions teatrals, en l’apropament constant a l’espectador i en un ús de l’humor que combina la ironia amb la quotidianitat. Des d’aquelles primeres accions teatrals al carrer fins a grans produccions com Cómeme el coco, negro, Cegada de amor o Campanades de boda, La Cubana ha mantingut un esperit col·lectiu i festiu que ha convertit cadascun dels seus espectacles en una experiència compartida.

En aquesta ocasió, l’elecció d’un text arrelat al teatre d’aficionats té una càrrega simbòlica evident. Molts dels integrants de La Cubana, com tants altres actors i actrius professionals, van iniciar-se en grups amateurs. Revisitar aquest material és, per tant, una manera de reconèixer les arrels i reivindicar un tipus de teatre que sovint ha quedat a l’ombra del professional. Però La Cubana no es limita a fer arqueologia: agafa la peça i la transforma en un musical a la seva manera, amb cançons que amplifiquen les emocions i un ritme que combina la comèdia clàssica d’embolics amb la sorpresa constant.

És també, i alhora, un homenatge al teatre de varietats i de revista del segle passat a casa nostra, vigent en la memòria de diverses generacions i que ha marcat, d’alguna manera, el caràcter d’una ciutat que havia bategat al ritme del Paral·lel i el music-hall durant l’època més dura del franquisme, i que havia sabut resistir la censura amb humor i picardia.

L’escenografia juga amb la idea de l’artifici i la il·lusió, com si fos una gran joguina que es desplega davant dels ulls de l’espectador. Els colors vius, els canvis ràpids de decorat i els efectes inesperats creen un univers visual que recorda l’alegria dels musicals antics, però amb un pols contemporani. El vestuari i el maquillatge contribueixen a potenciar el caràcter caricaturesc dels personatges, que es mouen entre l’exageració i la complicitat directa amb el públic.

El repartiment, format per actors i actrius habituals de la companyia i per noves incorporacions, mostra una gran cohesió. Tots ells comparteixen un mateix sentit del ritme i de la comicitat, indispensable per sostenir un espectacle coral on l’humor neix sovint de la sincronització i del joc col·lectiu. Les escenes musicals destaquen per l’energia i la frescor, sense caure en la sofisticació excessiva: la seva funció és fer participar, contagiar entusiasme i mantenir el públic atent i actiu.

Un dels trets que més defineix L’amor venia amb taxi és la capacitat de La Cubana per implicar l’espectador. Trencar la quarta paret, jugar amb l’espontaneïtat, convidar el públic a formar part de la broma. Tot això, lluny de ser un recurs anecdòtic, és l’essència del seu teatre. Aquí torna a ser present, i aconsegueix que la sala s’ompli de rialles compartides i d’una sensació de festa col·lectiva que va més enllà de la trama.

De vegades, entre tanta bogeria, l’argument es dilueix sota el pes del desplegament musical i hi ha escenes que es podrien retallar sense perdre força. Però aquestes petites irregularitats no treuen valor a l’experiència global, que és la d’una companyia que continua fidel a si mateixa i alhora sap reinventar-se.

L’amor venia amb taxi és un espectacle que diverteix i emociona, que ret homenatge al teatre amateur i alhora celebra quaranta-cinc anys de trajectòria cubana. És un recordatori que el teatre pot ser una festa popular, un lloc on tothom té cabuda i on l’humor serveix per sobreposar-se sovint al pes de les adversitats.

La gent que va sovint al teatre, i fins i tot la que va esporàdicament, viu un moment únic quan seu en una butaca i mira un espectacle. Aquesta experiència compartida amb la resta del públic no es tornaria a repetir, encara que l’endemà s’anés a veure la mateixa obra al mateix espai. Aquesta és una de les principals grandeses de les arts escèniques, que són vives i mai es podrà repetir ni el mateix ni allò que provoca.

La Cubana busca la màxima de “viure el moment” en el seu darrer espectacle, que és un clar homenatge al teatre amateur i a la història dels espectacles del Paral·lel de Barcelona. El fil conductor és la preparació de l’obra anual que porta a terme una companyia teatral en un centre parroquial -on el públic són els veïns que es passen a veure què fan- i, entre escena i escena, es van succeint números musicals que volen ser un recordatori de tota l’activitat cultural de revistes i actuacions que es podien veure a la ciutat a finals dels 50.

Molt propera i enganyosament casolana, aquesta producció és una mostra clara que la companyia sap quin és el seu objectiu: divertir i fer feliç al seu públic. Textos ràpids i còmics que ajuden a mostrar una època difícil a Catalunya, que entre acudit i picada d’ullet hi ha alguna crítica al passat i també alguna advertència al present. Increïble desplegament dins i fora de l’escenari, i és que el repartiment és d’una altra galàxia. La seva entrega i dedicació, la seva passió i manera de veure els seus personatges arrenquen riures cada dos per tres, i fan passar una molt bona estona a tot el pati de butaques.

La música en directe és una meravella i també un al·licient que eleva l’obra a un altre estament, amb pocs instruments aconsegueixen crear un món musical popular compartit des del primer moment.

És cert, això sí, que l’estructura que navega entre assaig de l’obra i espectacles del Paral·lel arriba un punt en què es fa repetitiva i l’espectadora ja sap com anirà tot fins al final, però això no impedeix que es gaudeixi igualment del desplegament per portar a l’escenari produccions que poden caure en l’oblit i són història del teatre.

Primera vegada veient a La Cubana i sembla ser que no serà l’última.

Amb la Cubana t'ho passes molt bé segur. Moments de fart de riure, altres moments una mica repetitius, però surts amb una bona sensació. Si que és cert que potser hi ha molt de número musical i que al final amb tanta cosa abruma una mica. Hagués preferit una mica menys.

A "L'amor venia amb taxi" fan un homenatge al passat del que malauradament no hi entenc tan, i crec que amb una mica més de cultura folklorica de Barcelona, ho hagués gaudit més.

Obra llarga, sense descans, però plena d'energia.