Torna La Cubana. I ho farà per primera vegada al Teatre Romea, on obrirà la temporada a partir del 17 de setembre amb L’amor venia amb taxi, una obra de Rafael Anglada que és tot un clàssic del teatre aficionat a Catalunya. El seu director, Jordi Milán, ens dona algunes claus del retorn d’una companyia històrica que celebra 45 anys amb medalla de la SGAE per al mateix Milán i la Creu de Sant Jordi per al grup que va néixer a Sitges l’any 1980.
Després de Gente bien (2016), de Santiago Rusiñol, estem davant d’una nova adaptació?
Nosaltres anunciem una cosa i després en fem una altra. Sempre ens agrada capgirar la història. Vam escollir aquest títol perquè volem fer un homenatge al teatre aficionat a Catalunya amb 18 intèrprets, entre actors i músics.
Per algun motiu en especial?
La majoria de la gent que ens dediquem al teatre venim d’aquest món, encara que després cadascú hagi seguit el seu camí. Jo vaig néixer l’any 51 i en aquella època no hi havia ni tele. I els aficionats es reunien després de sopar per assajar i fer teatre, comedietes o pastorets. Ens venia de gust fer un homenatge amb el nostre segell, el de La Cubana. A més, és una obra molt coneguda en aquest món. Ara bé, la fem i no la fem alhora. Aquesta vegada ni tan sols arriba a ser una adaptació, com passava amb Gente bien.
Triar el Romea, on es va estrenar l’obra el 1959, ha estat una decisió buscada?
Igual que un dia vam fer Cegada de amor en el que era un cinema, el Tívoli, ara tocava el Romea, el teatre per excel·lència de Catalunya. Recreem l’època de 1959, en ple franquisme, i també ens interessa l’entorn del Romea d’aquell moment. És un homenatge a l’editorial Millà del carrer Sant Pau, als germans Peris que llogaven vestuari al carrer Junta de Comerç, als germans Salvador i els seus decorats de paper o a la perruqueria Damaret, que llogava perruques a la Rambla.
“La Cubana no existiria si hagués de néixer el 2025; ara no hi ha la bogeria de la nostra època”
Mirant enrere, què queda del Jordi Milán que va impactar al festival de Sitges de 1983 amb Cubana’s Delikatessen?
Llavors no érem conscients de res. Era una bogeria. Penso que s’ha de mantenir aquesta bogeria. Hi crec i s’ha de potenciar, sobretot perquè hi ha gent jove, molt més preparada que nosaltres en aquell moment, amb idees molt millors, però estan molt coartats. Després entra el que és políticament correcte i la normativa. I que les companyies, els creadors, han d’estar en funció dels teatres. La Cubana no existiria si hagués de néixer el 2025. Crec que no, pensant en moltes de les coses que hem passat i fet.
Després de la mort de Franco, hi va haver agitació en tots els sentits.
La gent tenia ganes de sortir als balcons, obrir les finestres, despullar-se i prendre l’aire. I les institucions estaven completament desorientades, volien fer coses noves i es deixaven portar. Ara tot es mira pel forat del pany, no hi ha suport ni caldo de cultiu per a res semblant. Tot està més constret.
Tornant a les Delikatessen del 1983, com les recordes?
Va ser una bogeria i alhora una escola per a nosaltres. Un descobriment, després d’uns anys alimentant-nos com a espectadors del festival de Sitges de Ricard Salvat. També vaig al·lucinar quan vaig anar amb la Vicky Plana al festival d’Avinyó. “Això sí que és teatre”, vaig pensar llavors. Vam tornar a Sitges decidits a fer el muntatge en aparadors de botigues, al mercat, al carrer… Vam dir a en Salvat que ho faríem el programés o no. I va ser un èxit rotund. Per a nosaltres va ser com un joc, tot i que després es van fer articles i anàlisis sobre el muntatge i es van dir coses que nosaltres no havíem pensat mai.
L’èxit va anar bastant més enllà de Sitges.
Hermann Bonnín, aleshores director del Centre Dramàtic de la Generalitat, ens va proposar de fer-ho a Barcelona. Així va ser, a la Boqueria, a El Corte Inglés i a Galeries Preciados. Després vam estar a Saragossa, Granada, València… Va durar tres estius i vam aprendre molt. Calia fer teatre sense fer teatre.
Després Cómeme el coco, negro (1989) va ser un altre trampolí per a La Cubana, abans del gran cop de Cegada de amor (1994).
Vam fer abans La tempestat més amb el cul que amb el cap, i a partir del desmuntatge de cada funció, tota una moguda, se’ns va acudir Cómeme el coco, negro. Però sí, Cegada va ser una bogeria, no sabia com fer-la i vaig trigar un any en la producció. Allà vaig aprendre molt, volíem fer una pel·lícula i no sabia com. Vam pensar en l’Almodóvar i al final va venir en Fernando Colomo, que s’hi va entusiasmar de seguida. Van ser cinc anys sense parar i més d’un milió d’espectadors. Fins i tot vam anar al festival d’Edimburg.
Quin futur espera a La Cubana i al seu director i fundador?
Jo no soc La Cubana, som un col·lectiu pel qual han passat 170 persones entre intèrprets, tècnics i creatius. Per exemple, l’Anna Barrachina ha tornat després de 15 anys, no treballava amb nosaltres des de Cegada. Hem muntat una fundació per mantenir una mica el patrimoni material i immaterial de La Cubana, perquè pugui continuar i nodrir grups i gent que tinguin el mateix esperit. És important transmetre el nostre concepte de treball i d’alguna manera el nostre llegat, tot i que no m’agrada aquesta paraula. I després de L’amor venia amb taxi, que només es farà al Romea, ja tenim en marxa La cuisine de la meva cosina, una obra al voltant de la gastronomia.
Més informació, imatges i entrades:
