El principi d’Arquimedes

La primera vegada que es va presentar aquesta obra va ser a l’antiga Sala Beckett de Gràcia. Ara hi ha un nou muntatge i una nova sala. A l’Espai Texas i amb Marc Tarrida Aribau, Sandra Monclús, Eric Balbàs i Jordi Coll.

Després de veure la nova revisió de El principi d’Arquimedes, he de dir que m’ha sorprès gratament per les diferències respecte a la versió de fa 13 anys. El text s’ha actualitzat de manera molt encertada, aconseguint ser més rodó i adaptat als temps actuals, cosa que contribueix a una millor comprensió i a un impacte més gran en l’espectador.

Un dels aspectes més destacats és el final, que sorprèn i aconsegueix mantenir-nos expectants fins al darrer moment. Aquest element, juntament amb una narrativa més polida, fa que l’obra adquireixi un nou nivell de qualitat, tant des d’un punt de vista dramàtic com emocional. El salt continu temporal, aconsegueix una atracció que poques obres han aconseguit.

Una de les diferències més apreciables en aquesta revisió és la interpretació dels personatges de Rubén de Eguía i Marc Tarrida. Aquest darrer, tot i el temps transcorregut, aconsegueix donar un nou enfocament al seu paper gràcies a la seva aparença més juvenil i innocent, que aporta un punt afegit al personatge. Aquesta qualitat el fa encara més creïble i fa que la seva actuació connecti d’una manera especial amb el públic. A més, Marc Tarrida borda el seu paper, aconseguint transmetre una naturalitat i sensibilitat que reforcen el conflicte central de l’obra.

Pel que fa a la interpretació, el personatge que interpreta Jordi Coll em va semblar extraordinari. En aquesta versió, el personatge té molta més força i profunditat emocional, oferint una actuació carregada de matisos que aporten una gran intensitat a l’obra. Fa que per un costat connectis amb el pare, però a la vegada et vulguis distanciar de la seva homofòbia i ‘clitxés’. Aquesta interpretació aconsegueix connectar millor amb el públic i transmetre les tensions i conflictes que el text vol explorar.

Un dels punts més rellevants de El principi d’Arquimedes, en la de fa una década i l’actual, és la seva capacitat per plantejar preguntes complexes i deixar-les obertes, convidant el públic a reflexionar.

Pots veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

És un tòpic dir o sentir que tot sovint les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha una escala de grisos. Aquesta premissa s’accentua quan, a més, la veritat no es pot comprovar. El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, ho exemplifica d’una manera magistral: un monitor de natació ha fet un petó a un nen que plorava perquè li feia por llençar-se a l’aigua sense flotador i uns pares, suggestionats per un cas d’abús sexual infantil ocorregut al barri recentment, se’n queixen, fan preguntes a la directora sobre la integritat del noi i en massa acaben desapuntant els seus fills de l’activitat. Definitivament, una situació molt versemblant en l’actualitat.

Aquest argument ens transporta al mateix univers d’altres textos del dramaturg, autor de peces amb rerefons similars com Temps salvatge, representada al Teatre Nacional de Catalunya sota la direcció de Xavier Albertí (2018), o els dos monòlegs que tenim fins ara del Tríptic de l’epifania: El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, també dirigida per Albertí al Teatre Romea (2022), i La majordoma, estrenada al Heartbreak Hotel aquest 2025 sota la batuta del mateix Josep Maria Miró. El principi d’Arquimedes torna a Barcelona, on es va estrenar en el marc del Festival Grec 2012, després d’haver estat aplaudit a Alemanya, l’Argentina, Grècia, Mèxic, Puerto Rico, Regne Unit, Rússia o Italià.

En l’àmbit de la física, el principi d’Arquimedes diu que quan un cos se submergeix parcialment o total en un fluid en repòs, el nivell d’aquest líquid o gas puja d’acord amb el pes de l’objecte. I això és el que passa en aquesta obra de teatre: un fet que potser en un context temporal o espacial diferent hauria passat inadvertit, se sobredimensiona ateses situacions precedents de l’entorn i el comportament de grup envigorit per les xarxes socials. El petó està fora de lloc? La relació del monitor amb els nens és adequada? Com actuar davant de la sospita d’abús? Com influeix la seva vida personal d’algú en la visió que en tenim en l’àmbit laboral? Com poden estar tranquils, uns pares, sense cap prova de la correcció comportamental d’un monitor? A qui ha de fer costat la directora de l’equipament esportiu?

Aquest muntatge, dirigit per Leonardo V. Granados, aconsegueix amb excel·lència el que busca el text, punyent: posar el públic en una posició incòmoda, ja que no se li ofereix una veritat demostrada ni tampoc pot posicionar-se de forma única amb un personatge. Els arguments de tots quatre —la directora de la piscina (Sandra Monclús), els dos monitors responsables de les activitats (Marc Tarrida i Eric Balbàs) i el pare del nen que ha rebut un petó (Jordi Coll)— són perfectament vàlids, i això fa confrontar l’espectador amb els propis prejudicis i creences. Comptat i debatut, es tracta d’un espectacle d’èxit per la combinació de la qualitat del text i la de les interpretacions, que duen a terme un joc magnífic amb l’escenografia, ben simple, que s’acaba d’arrodonir amb el disseny d’il·luminació i de so.

És dinàmica, plena de cantells afuats que us faran reflexionar sobre el gran dubte que planteja l'obra: on s'acaba la tendresa i comencen els mals pensaments? I ho haureu de pensar i deduir, perquè l'obra exposa la situació que viu un monitor de piscina del qual els pares malpensen perquè un dia fa un petó a una criatura que tenia por de l'aigua. Hi havia res més en aquell gest? Podria haver passat res més si els pares no ho haguessin aturat? O senzillament era la mostra de tendresa d'un monitor que recordava la seva por a l'aigua quan tenia la mateixa edat que la criatura.

Viurà el calvari sol, perquè el seu entorn sospitarà, i el pitjor de tot, el mateix espectador en tindrà la sospita, perquè l'obra de teatre no dona res fet ni acabat, sinó que cadascú hi ha de posar de la seva part, per pensar-hi.

L'obra té una durada ideal perquè tot passi prou ràpid perquè es paeixi lentament. L'autor del text, Joep Maria Miró, ha confiat la direcció a Leonardo V. Granados, i els actors broden el que diuen amb una interpretació que no deixa indiferent. Especialment destaco el paper interpretat per Marc Tarrida Aribau, pel qual l'espectadora hi posaria la mà al foc fins que comencen a sortir-ne els dubtes, els que plantegen els papers interpretats per Eric Balbàs i Sandra Monclús.

Si no l'heu vista, correu a fer-ho, i sobretot penseu que anireu a un dels teatres més ben pensats per passar-hi una bona estona: hi podreu tastar els bikinis que preparen al bar i seure en alguns dels tamborets o taules que hi ha al vestíbul.

Aquesta obra ja era incòmoda quan es va estrenar, ara ja fa més de 12 anys, i ho continua essent a l’actualitat. Les xarxes socials, la cultura de la cancel·lació i la rapidesa de les notícies –especialment les negatives- fan que l’argument que es va gestar en aquell moment a la Sala Beckett segueixi vigent i fins i tot més viu i més creïble. I és que el text de Josep Maria Miró, multipremiat i molt traduït, fa una radiografia excel·lent de tot el que pot arribar a inocular la por en els nostres cervells... cada dia més exposats a suposicions, sospites i falses notícies.

L’obra de Miró té la virtut de no explicar-nos més del compte i de sembrar una sèrie de comentaris (tots els que fa el protagonista al seu company en el vestuari) que ens fan dubtar i caure ràpidament en el prejudici. Tot això dins d’una estructura dramàtica que juga amb la repetició d’escenes però des de punts de vista oposats. Una estructura que potser pot haver passat una mica de moda però que segueix funcionant i que permet un joc escènic molt agraït.

El repartiment jugava en contra del record que va deixar la primera versió (Rubén de Eguia, Roser Batalla, Santi Ricart i Albert Ausellé) però crec que finalment se n’ha sortit amb nota. Junts construeixen un conjunt força homogeni, del que destaca de forma natural un molt encertat i vulnerable Marc Tarrida. I ja per últim, destacar també l’interessantíssim i suggerent espai sonor creat per Guillem Rodríguez, que crea en el públic el mateix desassossec que viuen els personatges.

El poder de les paraules està infravalorat. La poca cura en el seu ús i la nul·la responsabilitat de les conseqüències que generen estan cada vegada més extenses. No es pren consciència que afirmar veritats absolutes -que no se saben realment- o proferir una crítica atroç i repugnant té un resultat inesperat i a una escala més gran de la imaginada. Actualment, amb les xarxes socials sembla que la impunitat està a l’ordre del dia.

El principi d’Arquímedes es situa en un dia crucial per als petits que fan curset a la piscina: s’han de treure la bombolla i nedar sense cap suport. En aquest moment, un dels nens es posa a plorar perquè té por a l’aigua i el seu entrenador el calma, li fa una abraçada i un petó a la galta. Però aquest actitud no ha passat desapercebuda per alguns dels pares i mares del grup de nens. Comencen les desconfiances vers un gest que diu el monitor que és innocent, però ho serà? Un punt d’inflexió que farà trontollar la visió que el seu voltant tenia d’aquesta persona. Davant del dubte, la lapidació?

Aquest text de Josep Maria Miró va estrenar-se fa més de 10 anys i sembla mentida com el relat que explica té una vigència molt actual. La narració, estructurada en escenes que van repetint-se afegint moments anteriors o posteriors al segment que s’està vivint, va creant un neguit i una incertesa davant la història que atrapa a l’espectadora. La necessitat de saber què callen els personatges o quina és la veritat és atraient i deixa clavada a la butaca.

Marc Tarrida devora el seu personatge, presenta un Jordi extravertit, segur de sí mateix i de la seva feina que davant de l’acusació es va transformant en un cos ple de por i confusió. El seu rostre va canviant a mesura que té noves interaccions amb els seus companys de feina i veu com se’l jutja i se’n desconfia. Es nota de manera flagrant la davallada de seguretat i tranquil·litat del personatge amb la gestualitat i la transmissió esplèndida del sentiment de pèrdua i terror.

Una escenografia funcional i adequada arrodoneix un muntatge amb un disseny de llums i colors molt ben pensat i estructurat perquè sigui un element narratiu valuós i indispensable.

Aquesta obra de teatre té una funció molt interessant i és que en sortir provoca un debat i una discussió en el fòrum intern de cadascú/na sobre com actuaria davant de la situació que planteja. Anima a posar-se al lloc de cada personatge i a avaluar les diferents opcions, i així mostra que no és tan fàcil ni senzill sentenciar, que les conseqüències poden canviar-ho tot.

La confiança, la por i la paranoia

Una controvèrsia servida des de diferents punts de vista. Un text que amb el pas del temps ha guanyat vigència perquè la situació la sentim present, perquè la neurosi de l’amenaça, els prejudicis, la paranoia i la sospita conviuen en una societat angoixada, i perquè les xarxes escampen les pors i les hipòtesis com a certeses, com taca d’oli, i és impossible fugir-ne si en som protagonistes.

En Jordi, entrenador de natació d’un grup d’infants menuts que comencen a nedar sense bombolla, calma el neguit d’un infant amb una abraçada i un petó, i tot es desencadena. El gest és interpretat pels testimonis i per les famílies, que es queixen a l’Anna, la directora de la piscina, que acaba per no saber en què ni en qui creure. La bola creix sense aturador, les sospites surten a la llum i la preocupació acaba per fer que tot el grup d’infants deixi l’activitat.

El principi d’Arquimedes, escrita per Josep Maria Miró i estrenada el 2012 a la Sala Beckett sota la seva mateixa direcció dins el marc del Festival Grec, ha estat traduïda a més de 20 idiomes i ha estat aplaudida internacionalment. Va guanyar el Premi Born de Teatre 2011 i ha tingut també la seva versió cinematogràfica de la mà de Ventura Pons, sota el títol El virus de la por (2015).

En aquesta ocasió, Leonardo V. Granados dirigeix l’obra amb una nova mirada, que apel·la l’espectador i genera debat. L’habilitat per a expressar-se a través d’una concatenació d’escenes que semblen fer un pas enrere i dos endavant i la perspectiva canviant potenciada per l’estructura del teatre, amb graderies a banda i banda, aporten un dinamisme mental interessant i suggeridor. En aquests canvis, els efectes sonors hi juguen un paper fonamental. Semblen provinents d’un espai misteriós, semblen sorgits fins i tot de les profunditats de la piscina on tenen lloc els fets. Sons feridors, fins i tot incòmodes per l’audiència en algun moment, al ritme del moviment en escena, que potencien la sensació d’amenaça, de perill.

La interpretació és brillant, àgil i dinàmica, especialment per part d’en Marc Tarrida, que es guanya l’afecte per la seva bogeria i naturalitat. El monitor perfecte, diríem molts... i això provoca una autèntica dissonància, un debat que enganxa. La Sandra Monclús, pausada i continguda però puntual en el gest i en l’expressió, equilibra l’energia dels companys d’escena mostrant que darrere el càrrec del personatge s’hi amaga molt més.

En aquesta versió, al final en Jordi es queda, al meu parer, massa orfe. Els efectes que acompanyaven els moments de tensió han desaparegut massa sobtadament, i la transició cap al fosc és pobra en comparació a la intensitat viscuda. El moment mereix que la ferida colpeixi, i no que se l’endugui el simple silenci. Però l’adaptació del jove director introdueix elements que potser fan necessària aquesta fredor, com l’existència dels protocols estrictes o les misèries de la cancel·lació. És el tempo de l’execució pública, i hi ha poc més misteri...

Com el text expressa, abans l’emoció i la tendresa en el contacte humà eren possibles. Els temps han canviat, la guàrdia és alta i es descobreixen les escletxes d’aquella permissivitat social amb casos que fan estremir. Tot afavoreix que es restringeixin les mostres d’afecte per sospitoses. Qui garanteix que això no avoqui a més trastorns encara, a més abusos? Quin món, quina paranoia...

On estàn els limits? Se'ns qüestionen els límits des dels dos costats: el del professor de natació que fa un petó a la galta a un nen petit que té por, suposadament des de la innocència, per calmar-lo, i, de l'altre costat la completa irresponsabilitat per part d'un grup de pares que sense valorar la possible innocència d'aquest gest acaben enfonsant la vida del professor a través de les xarxes fins el punt de carregar-se la seva carrera professional acusant-lo de pervertit i pederasta. Ja com a text és potent. És una bona història, ens planteja un bon debat.

El plantejament de direcció està ben enfocat. Les llums i les escenes repetides des de diferents angles aporten dinamisme a la proposta i funciona. Els actors estan ben definits, pots veure perfectament les seves personalitats i com opinen sense necessitat de parlar. L'única cosa que no m'ha convençut i crec que cal posar-hi focus (opinió personal) son els diàlegs "ping-pong" en els que s'abusa de velocitat sense temps a païr el que es reb. Des del meu punt de vista semblen repassos de text i he desconnectat del text cada vegada que s'ha fet ús d'aquest recurs. El sentit de veritat es va perdent puntualment.

En conclusió és una bona proposta en la que encaixen bé totes les peces.

Més de deu anys després del primer muntatge del text de Josep Maria Miró segueix essent oportuna la seva revisió, i això és el que ha fet l’autor, revisar-lo tenint en compte noves circumstàncies socials que, probablement, han modificat la percepció que sobre alguns dels assumptes que planteja El principi d’Arquímedes el potencial espectador puguin tenir. A més ha cedit el comandament de la direcció a un director jove amb la perspectiva generacional adequada, Leonardo V. Granados.

La nova sensibilitat amb què la societat, afortunadament, afronta dilemes ètics relacionats amb el gènere, l’abús, l’assetjament… obliga a fer-nos passar per terrenys espinosos: el de les contradiccions i el de les renúncies. Aquestes són les arenes movedisses que cal travessar durant l’hora i deu minuts de representació. Una estona en que no ens serà possible, al públic, mantenir-nos al marge, ja que el text i la posada en escena toquen la tecla apropiada per a interpel·lar-nos a tothom.

L’estructura narrativa de la història d’El principi… és dislocada i fragmentada, gràcies a un hàbil exercici d’assimilació del to amb la manera com, actualment, ens arriba la informació a causa de les xarxes, i de la pròpia naturalesa de les relacions socials i de tot allò que té a veure amb la comunicació avui dia. La repetició de fragments que adquireixen significats nous al relacionar-se amb informació de què no disposàvem ens ajuda a prendre consciència de la manipulació que tothom som capaços d’exercir a l’hora de gestionar qualsevol tipus d’informació.

Les transicions entre els episodis miren de crear una atmosfera (amb el disseny de so i la il·luminació) d’acord amb l’estat d’ànim dels personatges i amb la tensió del conflicte que es va desenrotllant. Potser hi ha un abús en aquest sentit i els espectadors se senten massa guiats per sentir les emocions, quan sentir-les i de quin tipus. Cal dir que, en canvi, al llarg de l’obra això no succeeix i, precisament, el paper del públic és molt actiu.

La interpretació dels personatges fuig del dramatisme i deixa que l’espectador arribi a les emocions per vies que no apel·lin als baixos instints. Això es fa evident en el cas del personatge de la Sandra Monclús, que amb una contenció, de cos i de veu, de molt mèrit, dur a terme un procés de desdramatització i un distanciament gens comú a l’escena actual que aconsegueix efectes suggerents en el resultat final de l’obra.