Desig

Desig va ser escrita per Josep Maria Benet i  Jornet a l’any 1989. Va ser estrenada sota la direcció de Sergi Belbel al 1991 de la que va dir que és  “Una funció d’una perversitat i una saviesa dignes només d’una mà mestra”. Va comptar amb Angels Poch, Imma Colomer, Josep M Pou i Lluís Soler. Ja fa trenta anys d’aquella posada en escena i l’obra continua sent tan actual com llavors perquè són reflexions íntimes i el tema, d’alguna manera, etern.

En aquesta ocasió, Silvia Munt  escull un repartiment de luxe amb Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun.

És un text de culte, críptic i obscur. És un trencaclosques de les emocions que manté l’interès durant tota l’obra. Benet i Jornet era un artista presentant els sentiments més profunds sense parlar clar, amb llenguatge corporal suggerent però amb mitges paraules, amb frases inacabades. No desvetlla quin és el desig ni perquè es nega a sortir a la llum ni perquè és tan dolorós. Té l’habilitat de desviar l’atenció cap a un misteri allunyat del desig ocult fent creure que és el nus del problema.

Suavitzat per un saxo, piano i percussió i l’espai sonor de Jordi Bonet i Judit Farrés, la música inicial ens va portant a un laberint d’ombres i insatisfaccions. La protagonista, la gran Laura Conejero pren consciència de la incapacitat d’afrontar el seu passat i de resoldre el seu present amb dificultats.

Anna Sahun és el personatge més contingut però també més enigmàtic i misteriós. Text difícil d’entendre per les contradiccions i les pors dels personatges que no s’atreveixen a remenar en el seu passat per conèixer la veritat. El marit, Carles Martínez participa amb frases curtes i tallants al manteniment del misteri i Raimon Molins és la magnífica interpretació del desconcert.

Amb un revelador y elegant vídeo de Dani Lacasa, projectat a terra, finalitza una obra intimista més de Benet i Jornet.

Sempre s'ha dit que Desig és una mena de text fundacional dins de la dramatúrgia catalana, primer perquè va suposar un punt i a part dins de l'escriptura de Benet i Jornet i segon perquè va influenciar a diversos autors, com ara Sergi Belbel o Josep Maria Miró, entre d'altres. És un text opac, amb poques concessions cap a l'espectador, i amb una claríssima influència de Pinter... o fins i tot de Sanchis Sinisterra. Un text en el que destaca sobretot l'ús del llenguatge, i també de tota una sèrie de recursos formals que l'autor utilitza per parlar-nos a la vegada, i en el mateix nivell, de present i passat... de realitat i ficció. Desig transita pel misteri -sobretot el de les paraules- i també per terrenys onírics que revelen les intencions més amagades dels personatges.

El principal problema de Desig, trenta anys després de la seva estrena, és que els temes que ocultava dins de la seva complexa dramatúrgia ja s'han explicat de mil i una maneres, a vegades amb més contundència i quasi sempre amb molta més claredat. Sílvia Munt ha estat respectuosa amb el text i crec que ha sabut captar l'alè que l'obra respira, però també penso que l'explicitació del final no li juga a favor i fa un subratllat excessiu que potser sobra. També hi ha un certa intensitat a les interpretacions -sobretot en el cas de Laura Conejero- que igual es podria rebaixar en alguns passatges. Amb tot, crec que Raimon Molins fa una brillant interpretació i aconsegueix donar matisos a un personatge enigmàtic, motor indispensable de tota la història.

S'ha parlat molt també de la reestructuració de la Sala Gran del TNC, que ha desmuntat una part de la platea i ha posat públic en els dos cantons de l'escenari. Aquest intent d'acostar al públic i fer una representació més íntima potser s'hagués pogut solucionar -molt més fàcilment- portant el muntatge a la Sala Petita o a Tallers. De totes formes, entenc la voluntat de voler donar a aquest text la importància que mereixia. Benet i Jornet, i sobretot aquest Desig, mereixien aparèixer algun dia a la sala principal del teatre...

Benet i Jornet va escriure “Desig” al 1989, es va estrenar al Teatre Romea al 1991, i es va fer una lectura dramatitzada a la Sala Beckett dins el cicle El teatre de Josep Maria Miró al 2018

Es tracta d’un text arriscat, desconcertant i a priori poc transparent. Un text inquietant i misteriós que en un principi no acabes d’entendre el que ens vol dir, però que alhora posseeix aquella capacitat de captar la teva atenció fins al final.

Es tracta d’una història plena d’enigmes i desitjos ocults, enganys i veritats ocultes sense aparentment trama argumental.

La tranquil·litat d’un lloc solitari, allunyat del no res, farà ressorgir aquells records i desitjos que s’havien intentat mantenir ocults, per finalment acceptar el que veritablement som i el que realment desitgem.

Què és real? Què és mental?

Silvia Munt directora d’aquest muntatge, ha reconvertit la sala Gran del TNC, creant una posada en escena a dues bandes per tal de mantenir una atmosfera més íntima i propera entre el públic i els personatges.

La original escenografia d’Enric Planes i la il.luminació de Carlos Marquerie complementen la posada en escena.

Construït a base de diàlegs, monòlegs i soliloquis, anem descobrint els sentiments dels quatre personatges que protagonitzen aquesta història: un matrimoni (Carles Martínez i Laura Conejero) i dos personatges amb qui la dona hi estableix una estranya relació (Anna Sahun i Raimon Molins).

La por, la inseguretat, la insatisfacció, la dependència, la repressió i la gelosia són temes que travessen pel text.

Tot i la dificultat entenedora d’aquest text, és brutal el que amaga al seu darrera. Un text valent, arriscat, significatiu i reivindicatiu davant les aparences, les pors, les repressions i els veritables desitjos.