Carles Armengol Gili

Adaptar les sis novel·les de Max Aub sobre la Guerra Civil espanyola en una obra de teatre de dues hores és una empresa realment difícil, gairebé impossible. Vist el resultat, podem dir que almenys l’essència i l’esperit de l’autor estan recollits en aquest mosaic embullat i realment difícil. Un mosaic que permet entendre les contradiccions d’una època convulsa i efervescent com poques, amb personatges dels dos bàndols, amb morts que expliquen les seves pròpies desventures i amb situacions curioses que sovint no han format part de la història oficial. Ernesto Caballero afronta el repte amb una direcció àgil i una interpretació coral, sense gaires protagonismes. A vegades es troba a faltar un seguiment més profund de les històries i els […]

No es pot negar que L’alegria és una obra carregada de bones intencions i amb un missatge que mai està de més repetir les vegades que faci falta. Podríem assegurar, fins i tot, que té característiques que l’entronquen directament amb algun tipus de teatre social. El text, però, acaba ensucrant-se més del necessari i recorre a tòpics que potser calia haver evitat. I és que les situacions es van fent previsibles, els personatges actuen quasi com a estereotips i el nus de la història s’entrebanca en una sèrie de situacions (reunions d’escala, trucades a l’administració, etc.) que estanquen l’acció i ens remeten a clixés ja vistos. Ara bé, els personatges tenen alguna cosa d’entranyables que ens atrapa. Suposo que l’actuació […]

Eugene O’Neill està considerat un dels fundadors del teatre estatunidenc modern, però amb els anys les seves obres han quedat una mica antiquades i no acaben de funcionar si no es mesura bé el to i la intensitat de les propostes. En el cas de Desig sota els oms, a més, O’Neill va recórrer a les bases de la tragèdia grega i les va transportar a paisatges del seu país, com va passar també amb A Electra li queda bé el dol. Aquesta barreja de tragèdia i melodrama pot resultar perillosa, perquè convida a la desmesura i cau en ocasions en el fulletó més tronat. Al TNC, Joan Ollé ha optat per una estètica preciosista (en ocasions, una mica folklòrica) […]

Quan Alberto San Juan apareix a l’escenari per primer cop ja endevinem una presència escènica imponent, un carisma sense fissures i un esperit lliure i provocador. De fet, l’actor ja fa anys que es caracteritza pels seus espectacles reivindicatius i per no tenir precisament pèls a la llengua. A España ingobernable fa un repàs d’aquells moviments populars que, durant la història recent del país, han anat posant contra les cordes a l’estat i sobretot al govern de torn. Com si fos una mena de conferència-concert, l’actor acaba barrejant textos de Federico García Lorca, Miguel Hernández, Gloria Fuertes o Ángela Figuera Aymerich amb cançons de Serrat o Albert Pla. Tot plegat per demostrar la força de la gent del carrer, aspecte […]

Cabaret és un dels grans musicals de la història i, gràcies a la mítica pel·lícula de Bob Fosse, una autèntica icona del segle XX. El problema és que en ocasions es coneix més la versió cinematogràfica que la teatral, amb més cançons, amb personatges diferents i amb una part teatral molt marcada, que a vegades acaba xocant amb els canvis escenogràfics i el ritme intern de l’obra. Tot depèn, és clar, del director que hi hagi al darrera… Recordo haver vist la versió de Jérome Savary (1992), vistosa però força respectuosa amb l’original, i la més lliure de Sam Mendes, que aquí vam veure al Teatre Apolo (2008) amb Marta Ribera de protagonista. Jaime Azpilicueta recull idees de Mendes, però […]