Carles Armengol Gili

Quan Alberto San Juan apareix a l’escenari per primer cop ja endevinem una presència escènica imponent, un carisma sense fissures i un esperit lliure i provocador. De fet, l’actor ja fa anys que es caracteritza pels seus espectacles reivindicatius i per no tenir precisament pèls a la llengua. A España ingobernable fa un repàs d’aquells moviments populars que, durant la història recent del país, han anat posant contra les cordes a l’estat i sobretot al govern de torn. Com si fos una mena de conferència-concert, l’actor acaba barrejant textos de Federico García Lorca, Miguel Hernández, Gloria Fuertes o Ángela Figuera Aymerich amb cançons de Serrat o Albert Pla. Tot plegat per demostrar la força de la gent del carrer, aspecte […]

Cabaret és un dels grans musicals de la història i, gràcies a la mítica pel·lícula de Bob Fosse, una autèntica icona del segle XX. El problema és que en ocasions es coneix més la versió cinematogràfica que la teatral, amb més cançons, amb personatges diferents i amb una part teatral molt marcada, que a vegades acaba xocant amb els canvis escenogràfics i el ritme intern de l’obra. Tot depèn, és clar, del director que hi hagi al darrera… Recordo haver vist la versió de Jérome Savary (1992), vistosa però força respectuosa amb l’original, i la més lliure de Sam Mendes, que aquí vam veure al Teatre Apolo (2008) amb Marta Ribera de protagonista. Jaime Azpilicueta recull idees de Mendes, però […]

Molts vam conèixer a Paco Alonso gràcies al seu paper de Paquitu a Flor de nit o el d’Òscar a les sèries Oh, Europa! i Oh, Espanya!, totes amb Dagoll Dagom. Però el que desconeixíem la majoria és que darrera hi havia quaranta anys de carrera per escenaris de mig món. Com a ballarí de flamenc va participar a les millors companyies del gènere en els anys cinquanta, per passar després a fer musicals o a participar als shows d’estrelles com Frank Sinatra, Jimmy Durante o Eddie Fisher a Las Vegas. Va provar també amb el transformisme i va decidir tornar a Barcelona, on va morir ara fa uns tres anys. Víctor Álvaro, amb la dramatúrgia indispensable de Fran Arráez […]

El públic català va conèixer a Martin McDonagh el 1998, quan Mario Gas va dirigir La reina de la bellesa de Leenane amb aquell magnífic duet que van formar Vicky Peña i Montserrat Carulla. Cinc anys més tard va arribar El tinent d’Inishmore al TNC, i l’èxit popular del dramaturg irlandès va quedar del tot confirmat. El que quedava clar amb aquestes obres, sobretot amb la segona, és que l’excés i fins i tot un punt de grand guignol impregnaven l’essència del repertori de McDonagh. Però també quedava clar que el to de l’autor, a mig camí entre l’humor negre i la violència explícita, no sempre era fàcil de traslladar a un escenari… De fet, ell mateix va decidir provar […]

Aquesta versió del Don Joan de Molière, estrenada al TNC ara fa un any i mig, és un muntatge que en el seu moment ja va despertar sentiments enfrontats. De fet, estem al davant d’un exercici de modernització i revisitació del mite, ja sigui a través de la contemporaneïtat de la proposta o d’un treball de contextualització que arriba a les seves últimes conseqüències. Però en el fons no és un exercici original ni transcendent, sinó una barreja d’idees prestades i de petits encerts aïllats. Tot el principi de l’obra funciona i està ben cohesionat, sobretot pel magnífic treball de Julio Manrique (Don Joan) i Manel Sans (Sganarelle). Els seus diàlegs i les situacions que viuen a l’hotel que ens […]