Tots sabíem que portar Frankenstein a escena era un projecte arriscat, i sabíem també que el repartiment escollit no era a priori el més ajustat per a una proposta d’aquest tipus. Tot i sabent tot això, hi havia ganes de veure què podia fer Carme Portaceli amb aquest material, sobretot sabent el que havia aconseguit amb Jane Eyre, una altra famosa novel·la britànica del Segle XIX. Finalment, el resultat és un producte correcte, excessivament fred i calculat, tot i que s’ha d’admetre que l’adaptació de Guillem Morales és a estones brillant. S’agafa algunes llicències, i sobretot opta per un final de collita pròpia, però en el més substancial és una de les versions que més s’assembla a la novel·la original de Mary Shelley.
Potser un dels errors principals de la proposta és que parteix d’un estat de crispació que comença en el primer minut i que ja no s’abandona fins al final. Lluny d’imposar el ritme de la peça, aquest estat de sobreexcitació dels personatges acaba resultant monòton i esgotador. L’escenografia, per la seva banda, no acaba de funcionar, bàsicament per la seva fredor i els seus desaprofitats recursos. A tot això, hi hem d’afegir les esforçades interpretacions de tot el repartiment, encapçalat per Joel Joan (la Criatura) i Àngel Llàcer (Dr. Víctor Frankenstein). Dos sorprenents treballs que potser requerien una mica més de distància i tranquil·litat. En definitiva, una versió peculiar d’un dels grans clàssics de la literatura fantàstica de tots els temps.