Grans idees per a un Guimerà desconegut

Carlota Subirós afronta el seu segon muntatge sobre Guimerà després d’aquella Maria Rosa de fa un parell de temporades. I el cert és que ho fa amb una idea estilística similar però aprenent dels errors i aplicant un parell d’excel·lents idees que enlairen el projecte a un altre nivell. Aquesta obra quasi desconeguda es prestava a aplicar un to no del tot realista, lluny del que demanen altres conegudes peces del dramaturg català. És per això que el focus mòbil, que va posant llum a tot allò que se’ns vol ocultar de primeres, o el personatge que subratlla les frases més contundents són recursos que troben el seu encaix en aquest argument sòrdid, duríssim, que deriva cap a un retrat psicològic molt interessant.

Subirós s’envolta aquest cop d’un repartiment que s’ajusta perfectament a les necessitats del que vol transmetre. Javier Beltrán i Laura Aubert aguanten bé els difícils rols protagonistes, mentre que Mercè Arànega i Roger Casamajor destaquen en uns personatges secundaris però de gran contundència. A aquest últim, precisament, també cal agrair-li la composició de la música i la seva interpretació en directe. Un altre recurs que la directora aprofita per acabar d’arrodonir una peça que ja es troba entre les millors de la temporada.