Els conills són uns animals que quan fugen, generalment per por, ho fan a la desesperada, sense mirar on van i sortejant els obstacles com poden. En aquesta obra de Martina Cabanas Collell hi tenim tres joves que tampoc saben massa bé on van, però que fugen endavant per inèrcia, acompanyats d’una sèrie de substàncies que, en principi, els hi han d’aplanar el camí. La precarietat laboral dels actors, els dubtes sobre la maternitat, la impotència causada per les drogues i, sobretot, la desesperació davant d’un món que no compta amb ells són els grans temes que planegen durant els 70 minuts de funció. Tot plegat amb tocs onírics que ajuden a pujar el nivell i, curiosament, aporten més sentit que els diàlegs a crits enmig de la disco.
Un els problemes de Fuga de conills és que s’assembla massa a Wasted, de Kate Tempest, però sense la profunditat i la complexitat que la britànica dóna als seus personatges. Aquí s’han volgut barrejar escenes quotidianes i diàlegs realistes amb un nivell més literari, però l’encaix no ha acabat de funcionar. Els personatges no tenen temps per créixer i els seus conflictes resulten, a estones, una mica frívols. L’estètica, però, i l’intent de donar una nova dimensió a la història fan que el text aixequi el vol en alguna escena. Llàstima que sigui un vol curt, com el trajecte d’aquests personatges insegurs i temorosos.