Com actuem davant dels conflictes? És millor implicar-s’hi o evadir-los? Hi ha conflictes inevitables? L’hora blava ens presenta aquests i altres interrogants, convertint un aparent thriller en una obra de caire filosòfic i, fins i tot, polític. L’al·legoria ens porta a una illa deserta, on un faroner acostumat a una vida solitària, que ha triat voluntàriament, es veu obligat a conviure amb un biòleg que porta intencions amagades. El més bonic de la faula és que el personatge més descregut és el que està obligat a posar llum cada nit en un món de tenebres i obscuritat. És en aquests petits detalls on la història pren volada i es transforma, tot i que en algun moment vol obrir tant l’objectiu que acaba desenfocant-se.
No es pot negar que els muntatges del Col·lectiu La Santa (Quan acabi la nit, Una casa a l’est, etc) sempre parteixen d’un punt de vista força ambiciós, cosa que és d’admirar. Ara bé, a vegades sembla que costa arribar a l’objectiu marcat i el resultat es queda a mitges. A L’hora blava hi falta una mica més de contundència i una direcció més madura, tot i que l’angoixa dels personatges es percep des del primer moment i la incomoditat del missatge es manté fins i tot després d’haver sortit de la sala. Un muntatge que donarà per a tertúlies postfunció i per a discussions sobre el moment històric actual…