El Cirque du Soleil es va fundar fa més de trenta anys a Montreal, i des de llavors ha estrenat per tot el món quasi una cinquantena d’espectacles. Si comences a mirar les xifres (4000 empleats, 1500 artistes de més de 50 països diferents) t’adones que no és un circ normal, sinó una gran empresa que ha canviat el concepte de circ i l’ha elevat a la categoria d’espectacle total. De fet, alguns dels seus muntatges es representen en escenaris fixes de Las Vegas i altres grans centres d’entreteniment. Amb els anys han aconseguit una de les coses més difícils, convertir-se en un referent universal i crear un segell propi absolutament inconfusible. Hi ha qui els hi critica el fet d’haver-se convertit en una marca i d’haver uniformat el circ arreu del món, però està clar que si acceptes el seu estil com un més dins del gènere el pots arribar a gaudir al màxim.
Per començar, Cirque du Soleil es distingeix per tenir unes capacitats tècniques que ja voldrien per a ells molts dels teatres més ben preparats del país. La mateixa carpa ja és tot un prodigi d’estructura i comoditat, tenint en compte que no deixar de ser un espai ambulant. A tot això hi hem d’afegir un disseny artístic del més alt nivell i una execució perfecta, relligades aquest cop per la direcció d’un director teatral de prestigi internacional, Robert Lepage. No és que no es noti massa el seu estil -diluït dins de l’estil general de la casa- ni tampoc l’excusa argumental, centrada aquí en l’evolució de l’ésser humà… Però, sigui com sigui, hi ha moments escènics molt encertats i números circenses d’una qualitat indiscutible, com ara el dels monocicles o el de les barres russes. Potser una de les poques pegues que li podríem posar és que, en ocasions, l’allau de perfecció tècnica treu mèrits a alguns exercissis que, en un altre context, ens semblarien encara més extraordinaris.