Roser Garcia Guasch

Pere Riera ha escrit i dirigit una obra entranyable i és així, perquè aquells que no hagin conegut el 600, que segurament seran molts, hi trobaran molts aspectes que els faran somriure, plorar en alguns moments i en d’altres, identificar-se amb algun personatge però sempre amb un toc de tendresa cap a tots ells. Es tracta d’una obra sobre les relacions familiars que són sempre, complicades. En una hora i quaranta cinc minuts aflora tot allò que de ben a prop o de lluny hem pogut viure: gelosies no confessades, secrets no desvetllats, absències no acceptades, rols auto-imposats, retrets i culpes que van sortint i que fan que l’escenari es converteixi en un gran plató psicoanalític on es descobreixen els […]

Aquesta obra no té l’estructura clàssica de les obres de teatre: presentació, nus i desenllaç, però és una història amb majúscules, és la història de la dona i de la seva lluita per sobreviure en una societat heteropatriarcal que vol mantenir el seu poder sobre les dones. És una peça que va serpentejant d’una reflexió a l’altre amb un fil conductor: el twerk que apareix, desapareix i obliga al públic a participar en el ball amb la finalitat de transmetre una sola idea: s’ha de perdre la por i la vergonya per apoderar-se. Segons va explicar Ana Chinchilla actriu i professora de twerk de Júlia Bertran, és una dansa que prové d’una àmplia família de danses africanes. A Colòmbia la […]

El teatre et facilita entrar en la més profunda intimitat de les persones quan ho permeten. Llavors veiem que ho desitgen i ho ensenyen sense pudor. Per això valorem tant la gosadia de Clàudia Cedó, l’autora del text i també la de Sergi Belbel, el director que va passar per una experiència semblant. Aquesta necessitat de mostrar aquesta part tan íntima de la seva història és, i es demostra al text, terapèutic per ells i, de ben segur, molt enriquidor per nosaltres. No és una situació extraordinària ni un fet excepcional encara que afortunadament infreqüent. El que sí és excepcional és la manera de presentar-ho, d’explicar-ho, de fer-nos partícips d’un dolor i un dol que de lluny o de més […]

Hauria reconegut la presència d’Ibsen a les primeres escenes. Ho diu al programa de mà però no va ser cap spoiler. Diego Manso, autor i director, demostra en aquesta obra el profund coneixement de l’ànima humana , de la dona especialment, com l’Ibsen del segle XXI. Es tracta d’una dona filla de militar, casada i embarassada d’algú a qui no estima i enyorant d’una relació amb un poeta “soplanucas” al que va renunciar pel benestar. Li havia dit el seu pare: “vos sos una mujer y los golpes dados por una mujer se llaman braguetazos”. En forma de monòleg i en primera persona relata la seva vida que és la vida d’un país, d’una època, d’algun lloc on les armes […]

“Thanks for vaselina” de Gabriele di Luca és la versió original que va ser estrenada a Itàlia al 2013 i no ha parat de representar-se des de llavors. L’autor la va dedicar “a tutti i familiari delle vittime e a tutte le vittime dei familiari. Va ser descoberta per Joan Negrié i presentada a Sergi Belbel qui no va dubtar en adaptar-la per a ser representada a casa nostra. El mateix Negrié n’ha fet la traducció en llengua catalana. Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel, en la roda de premsa de la presentació es va mostrar il·lusionada d’arrencar la temporada amb aquesta obra que és estrena absoluta a l’Estat. Vaselina és una obra tràgica-còmica. És també una obra dramàtica […]