No és la primera vegada que un guió de teatre es basa en un tema d’herències. Lara Díez Quintanilla ha sabut treure i plantejar un tema etern, l’acceptació d’una herència, moment en el qual surt el millor i el pitjor dels membres d’una família. I no són el bens materials que es posen en joc sinó les relacions entre cada un dels que reben la herència i entre ells i els seus progenitors. Els diners i els bens, per escassos que siguin, fan aparèixer les gelosies, les enveges, les competències per l’amor dels pares, les preferències. És un moment per recordar i fer balanç de la història de la família. I tot això ho treuen a la llum una de les hereves i l’advocat de la família que ha conviscut amb ells des de petit. Els tres germans restants no apareixen a escena però hi són presents tota l’estona doncs l’herència és per tots quatre. Un altre element distorsionador de l’herència és l’obligació de la cura de la mare gran i malalta.
Van sortint els records, les intimitats, els desitjos no confessats fins que la obra dona un gir inesperat que canvia totalment el rumb de la història i ja no es parla d’herències sinó de dos personatges que arriben a poder manifestar la seva irremeiable soledat.
L’escenografia, molt senzilla, mostrava un despatx d’advocat desendreçat que mostrava la seva provisionalitat.
El millor, l’actor Ramon Bonvehí i l’actriu Francesca Vadell. Jo era a l’última fila i podia veure perfectament l’expressió de la dona, els ulls d’incredulitat, la timidesa inicial i la duresa del gest que expressaven una ferma decisió. Ell, molt insegur al començament va traient, forçat per ella, tots els seus records i la seva determinació que ella aconsegueix fer trontollar.
Les pauses són un recurs teatral difícils de mantenir però ben col·locades al llarg de la peça afegeixen dramatisme al text. La directora i ells dos ho aconsegueixen.
El públic em va sorprendre. Algunes persones reien de manera histèrica, de vegades extemporàniament. Algunes vegades encomanaven a la resta del públic. Semblava el Globe, el primer teatre de Shakespeare, quan la gent dreta interpel·lava als actors i es podien barallar entre ells. Semblava una competència de riures. Alguna vegada es va sentir un “schistt”. Deuria ser alguna persona com jo que no entenia com es podia interpretar de manera còmica un text en el que les vivències dels personatges ens recordaven algun moment de la nostra història. Potser era per això.