Cada any vaig a veure alguna de les obres que es representen al festival OUI! de teatre en francès. És el quart any i no para de créixer en fama i en públic. Es representa en diferents espais de Barcelona i la idea és posar a l’abast del públic l’obra d’autors contemporanis francesos. Trio una obra a l’atzar i sempre m’ha sorprès la qualitat i la profunditat del temes dels espectacles. Laurent Gaudé va escriure aquesta peça al 1966 amb 24 anys i ho va fer en deu dies. Per ser una obra de joventut té tots els elements de la maduresa.
Un rodamón que viu al metro de Nova York és Dionís encarnat. Onysos es vell i es va rejovenint a mida que va explicant la seva història. És fill de Zeus i esquarterat pels Titans al poc temps de néixer, és tornat a la vida gràcies a les restes del cor. La venjança i la fúria el portaran a destruir la seva ciutat, Tepe Sarab, Babilonia i altres llocs per on passa fugint. Mata Penteu, rei d’Egipte. L’acompanyen en la destrucció les mènades, dones delirants que van ser posseïdes per ell, i a qui va inspirar una bogeria mística.
Ell està vinculat a l’estat d’èxtasi, que literalment significa estar fora de si. És la classe de déu que, en virtut del seu caràcter subversiu, és capaç de les més terrorífiques accions però també, com els déus, troba l’amistat i l’amor.
Gaudé no pretén ser fidel a la mitologia grega sinó trobar una semblança o una repetició amb el món actual i s’identifica i es posa al costat del més desvalgut, de les dones, dels nens, dels exclosos de la societat. Des d’un racó del metro novaiorquès observa aquesta ciutat que l’atrau, la seva multiètnia i multiculturalitat. Decideix que aquesta és la seva ciutat. És un relat en primera persona i l’actor es dirigeix a algú del públic, trenca la quarta paret i fa identificar-te ràpidament amb la seva història. Ell és Giovanni Vitello i la seva interpretació ens ha fascinat des del primer moment. És un treball a quatre: Laurent Gaudé (autor), Bruno Ladet (director), Giovani Vitello (actor) i Thomas Merlant (dissenyador de so i il·luminació).L’escenografia és senzilla però suficient: És un banc d’un metro qualsevol, porqueria arreu, papers de diari que ell transforma en personatges de la seva història; un sac de dormir que es converteix en Penteu o en Selena, el gran amor que troba en el seu infatigable camí. Una tela de colors tènues al darrera que va canviant de matisos, una música suau que pot ser el cant d’una dona enamorada o el crit ofegat del dolor, tot de detalls que et submergeixen en una història mitològica i fantasmagòrica, que t’embolcalla i et transforma.