Aquesta proposta, de la que no desvetllarem la sinopsi -per no fer spoiler- més enllà que una reunió familiar es torça, té una gran virtut: l’alt interès de tots els temes apuntats (la maternitat sense parella, el paper del pare no acceptat, el preu dels principis de cadascú, els límits reals de l’amistat, la força dels vincles familiars…). Llàstima que massa pals a tocar acostuma a significar, com en aquest cas, que tots queden només en tractament superficial i és perd l’oportunitat que cap d’ells sigui el centre de l’obra i doni peu a reflexions i diferents acostaments.
I té un defecte: el registre o la barreja dels mateixos. Es passa d’un a un altre, sense gaire versemblança ni evolució lògica ni, en sentit contrari, l’absurd no és tan exagerat ni excessiu com perquè acceptem sense qüestionar-nos-ho que tot plegat no ha de ser creïble. A estones Tarantinesca però sense la mala llet i violència necessària, a estones comèdia d’embolics de parella, també intriga psicológica i moments on tot se’n va de mare de manera poc justificada.
En resum: podia donar més de sí. Crec que algunes de les idees es podien apartar i aprofitar en altres propostes i centrar-se aquí en un parell d’elles amb potencial. La premissa s’ho val. I el final i les interpretacions, també.