Adaptació novedosa en detriment de l’interès

Víctor Conde (La ratonera, Pegados) ha afrontat el repte d’adaptar la clàssica novel·la d’Agatha Christie, que reuneix tots els ingredients que han captivat milions de lectors: un espai tancat (creuer), molts protagonistes i tots sospitosos, assassinats, un detectiu més que perspicaç i un final que mai, mai esperaves. A més, apunts socials i de classe en els ’30 i altres, perennes (diferències de classe, passions, gelosia, amors no correspostos, traïcions, el vil metall …).

S’ha intentat modernitzar o, almenys fugir, d’una versió encotillada i estàtica amb una posada en escena basada en què tots els personatges estiguin sempre presents i movent-se (massa) a la coberta del creuer, el que per moments dificulta el seguir qui és qui o a qui li passa què. S’han pres decisions arriscades, com prescindir de Poirot! (calia?) o reduir els assassinats i s’ha buscat, diria, una proposta basada més que en el misteri, en la psicologia dels glamurosos personatges que, suposo, ens han de captivar i interessar més que la intriga. Doncs no. No ajuda un interminable joc escènic recolzat en les maletes a manera de presentació de cada un d’ells (1h10 ‘, exactament) que ni són tan bons ni dolents ni complexos com per despertar-nos molt d’interès. I, almenys a mi, ja m’importava més aviat poc qui era l’assassí, tot i que el final, marca de la casa, fa que surtis amb bon gust de boca.

El millor: Una altra decisió innovadora i que, aquesta sí, funciona perfectament, que és la introducció de música en directe amb Dídac Flores al piano i la veu de Paula Montcada en clàssics de l’època. També destaca una bona dicció en general, aspecte gens habitual.

En resum: és difícil portar a escena a Agatha Christie: si es fa de forma molt literal, el resultat teatral és massa estàtic i d’una altra època, i, per contra, centrar l’esforç en modificar la forma, pot portar a que es perdi l’interès per l’important, el misteri i la intriga.