Víctor Conde (La ratonera, Pegados) ha afrontat el repte d’adaptar la clàssica novel·la d’Agatha Christie, que reuneix tots els ingredients que han captivat milions de lectors: un espai tancat (creuer), molts protagonistes i tots sospitosos, assassinats, un detectiu més que perspicaç i un final que mai, mai esperaves. A més, apunts socials i de classe en els ’30 i altres, perennes (diferències de classe, passions, gelosia, amors no correspostos, traïcions, el vil metall …).
S’ha intentat modernitzar o, almenys fugir, d’una versió encotillada i estàtica amb una posada en escena basada en què tots els personatges estiguin sempre presents i movent-se (massa) a la coberta del creuer, el que per moments dificulta el seguir qui és qui o a qui li passa què. S’han pres decisions arriscades, com prescindir de Poirot! (calia?) o reduir els assassinats i s’ha buscat, diria, una proposta basada més que en el misteri, en la psicologia dels glamurosos personatges que, suposo, ens han de captivar i interessar més que la intriga. Doncs no. No ajuda un interminable joc escènic recolzat en les maletes a manera de presentació de cada un d’ells (1h10 ‘, exactament) que ni són tan bons ni dolents ni complexos com per despertar-nos molt d’interès. I, almenys a mi, ja m’importava més aviat poc qui era l’assassí, tot i que el final, marca de la casa, fa que surtis amb bon gust de boca.
El millor: Una altra decisió innovadora i que, aquesta sí, funciona perfectament, que és la introducció de música en directe amb Dídac Flores al piano i la veu de Paula Montcada en clàssics de l’època. També destaca una bona dicció en general, aspecte gens habitual.
En resum: és difícil portar a escena a Agatha Christie: si es fa de forma molt literal, el resultat teatral és massa estàtic i d’una altra època, i, per contra, centrar l’esforç en modificar la forma, pot portar a que es perdi l’interès per l’important, el misteri i la intriga.