Pornopop va ser una famosa all girl band que es van dissoldre a causa dels egos i els antagonismes de les seves components. Han passat alguns anys i sent encara molt joves, la vida els (i les) ha canviat molt. No és la història d’una reunió anys més tard, ja sigui per diners o per anhelar fama, sinó més aviat el retrat de quatre personalitats antagòniques, cadascuna amb un món interior i exterior, gairebé massa, radicalment diferent i excessiu. I és que totes les accions que realitzen, cada intervenció és per amplificar aquests personatges extrems, el que explica no només perquè el grup es va trencar sinó que ens qüestionem com va arribar a funcionar. Al final, es reuneixen per veure si allà es troba el que han estat buscant, la felicitat i la identitat.
De fet, la proposta sembla més aviat exercicis d’interpretació individual que ha costat lligar amb història comuna (d’una monja a una que voreja l’autodestrucció, per exemple) i això ve a un preu, que la història no flueix naturalment i es fa repetitiu, per falta de matisos, poc desenvolupament de motivacions, evolució dels personatges que és difícil d’entendre…
El millor: les actuacions. Són 5 joves actrius, molt recolzades en la Clara Solé (Fun home, Tot el que no ens vam dir...), però molt solvents. I la música de Marc Sambola, delicada, marcant, assenyalant, acompanyant els moments clau, una música adulta allunyada de sonar fàcil.
El menys millor: la cançó trans, massa simplista. Cal fer-se pasar/ voler ser un home, per part d’una dona, perquè com a home tot és més fàcil. I ja està. Doncs no. De la mateixa manera, els caràcters masculins ridículament simplistes.
En resum: actuacions de qualitat en un repartiment molt jove i entregat en una proposta sobre trobar un lloc al món a la que li falta, per a mi, polir-la perquè funcioni com una sola historia.