Obra en la línia ja duta a terme per la sala d’adaptar pel·lícules (Dotze homes sense pietat, Tarde de perros). Llegida la sinopsi, text basat en un text de la gran Agatha Christie i vist el material publicitari, pensava que anava a veure un text de drama i intriga judicial, d’aquells amb tensió, interrogatoris brillants i suspens. És cert que el final compleix amb escreix la seva funció de sorprendre’ns a tots, però no ha estat el que esperava. Culpa meva per no haver repassat la pel·lícula, suposo, així que és més que possible que el que no m’ha agradat no sigui més que el que ja hi havia a l’original. I és que he trobat excessiu els tocs d’humor amb el paper de la infermera, (asseguda a estones al pati de butaques comentant el judici) que li donen un aire de comèdia (així la descriuen els actors al final) que no m’ha encaixat amb l’ambientació i trama judicial.
Els papers no donen gaire oportunitats de lluïment, però en Jordi Coromina sobresurt com a advocat defensor i algú hauria de corregir l’accent alemany de l’Empar López, que s’assembla massa al francès. Escenografia austera però efectiva, vestuari molt adequat i direcció que feia temps que no veia (els personatges dialogant però mirant al públic, com abans) i l’oportunitat de veure cares diferents a les que habitualment, al menys jo, veig als escenaris.