Así que pasen cinco años
24/01/2019
Teatre sinó impossible, gairebé

Admeto que no he entès res de res d’aquests “Así que pasen cinco años“, de Lorca, qui tant m’atreu. Qüestió de no anar preparat, segurament. Vistes les cares i sentits comentaris al vol, no vaig ser l’únic. Lorca va qualificar aquesta obra, amb “El público“, com “teatre impossible“, i que farien falta 5 generacions perquè fossin enteses o acceptades. Potser aquest és el problema, que encara no han passat aquestes cinc generacions. Sí, sabia que “el Joven” és l’únic personatge real i la resta són representacions de la mort a la qual es dirigeix ​​o arrosseguen el protagonista. Però mentiria si digués que vaig entendre tan sols això o que vaig connectar en algun moment. Surrealisme del difícil.

Estèticament potent, amb escales que no porten enlloc, vestuari enlluernador, la fascinant capacitat de Lorca de crear imatges que penses com no se’t van ocórrer abans de tan pures com són i comença amb la joia de “La leyenda del tiempo”. Il·luminació d’una importància extrema, perfecte, potent protagonista de l’ambient de llums i ombres.

La companyia Atalaya Teatro (la meva primera vegada) té una elevada reputació per avantguardista, qualitat de les interpretacions, adaptació d’obres difícils i un llenguatge propi i molt personal. Aquesta valentia i qualitat aconseguida genera enorme adhesió entre els que entren en aquests codis i els gaudeixen moltíssim. No va ser el meu cas, per desgràcia. Suposo que no és una obra d’entendre sinó de sentir i no em va arribar. O que cal haver llegit molt de l’obra abans de veure-la per situar-se, concepte aquest de què discrepo. El teatre hauria de connectar –entendre, emocionar — sense preparació prèvia. Pot sonar a recórrer a allò superficial, o al bàsic per impactar. L’experiència demostra que no és així.

El millor: la força de la poesia i musicalitat lorquiana, plena d’imatges precioses.

El menys millor: En la meva atrevida i possiblement desinformada percepció, és la translació a escena d’un malson, i els somnis, per definició, són avorrits per a qui no els experimenta, mancat dels codis i simbolismes de les imatges.

Tot el que necessites per anar al teatre

Así que pasen cinco años

Así que pasen cinco años

La companyia andalusa Atalaya Teatro torna a la peça surrealista de Federico García Lorca Así que pasen cinco años que ja va portar a escena el 1986. Un viatge únic en el temps que no es podria fer amb cap més peça teatral, dirigit per Ricardo Iniesta.

Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • maría j gonzález mondaza
    maría j gonzález mondaza

    Me encantó esta puesta en escena, cada cuadro tenía su significado muy bien trabajado desde dirección. No creo que para el espectador medio de este siglo llegue a ser tan complicado el surrealismo. Lorca tiene un universo mágico que te atrapa y Atalaya ha sabido combinar gracias a un teatro expresivo y físico tanto el deseo como los sentimientos escondidos. Qué grande Lorca en el tratamiento de la mujer, un punto de vista más moderno que muchos de los que nos representan. Bravo!

    11/02/2019
  • JOSEP OLIVA SASÉ
    12345

    Avui al Teatre Joventut de L’Hospitalet he estat veient aquesta obra de F. G. Lorca per una de les companyies que més admiro com és Atalaya i que el mes passat es va poder veure al Lliure. Una obra que Lorca va escriure en la seva etapa novaiorquesa amb una gran influència surrealista i que ell mateix va qualificar junt amb El público com a “Teatro imposible”. Amb una impecable direcció, dramatúrgia i espai escènic, Ricardo Iniesta, ens transporta a un món lorquià, oníric, sobrenatural i prenyat de poesia que el transforma en quelcom hipnòtic. Si partim de la base que només el personatge del “Joven” és real i la resta són projeccions seves i ens deixem portar, anirem descobrint escenes i moments d’una bellesa poètica indscriptible i difícils d’oblidar i només faré esment d’un que m’ha posat la pell de gallina com és el diàleg entre el “Niño muerto” i la “Gata muerta”. L’escenografia cobra especial rellevància en l’obra, unes escales blanques que condueixen al buit i que juntament amb una acurada i perfecta il-luminació, deixa moments d’una extrema bellesa plàstica. Nou actors i actrius que representen a vint i tants personatges i que tant a nivell coral com individual es deixen la pell i fan un excel·lent treball tant en l’expressivitat dels seus moviments corporals com a la perfecta dicció recreant els poemes i text de Lorca, i on Iniesta ha unit dues generacions d’actors amb la veterania d’una solvent Carmen Gallardo i la delicadesa de la jove Elena Aliaga en el paper de la “Novia”. Tarda nit de teatre en majúscules que serà difícil oblidar i que estic segur que si Lorca despertés, estaria immensament feliç de veure amb la dignitat que s’ha posat en escena el que ell en el seu dia va escriure. Bravo, bravo Atalaya

    10/02/2019
Articles relacionats
Totes les estrenes de gener al Teatre Lliure

Totes les estrenes de gener al Teatre Lliure

3 Gener 2019

Comença 2019 i els teatres s’omplen d’estimulants novetats teatrals per començar el nou any amb bon peu. En aquest article, us expliquem les cinc propostes que presenta el Teatre Lliure […]

Uneix-te a TB
Cal ser usuari de Teatre Barcelona
Uneix-te, és gratuït! Ja som més de 80.000

Ja estàs registrat?

He oblidat la contrasenya

Crear usuari

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.