Hebert Parodi

Sovint les altes expectatives juguen en contra. Havia llegit tant i tot tan magnífic sobre aquesta proposta d’ )e(spai en construcció que estava convençut que veuria una obra d’aquelles que et marquen, amb alguna similitud amb Blanca Desvelada: petit format (sigui això el que sigui), un tractament diferent, original i captivador d’un tema que pot cansar per massa vist com la Guerra Civil, el drama de les dones que van perdre els seus homes sense no poder ni enterrar-los i tot descansant en les interpretacions, el repte de transmetre molt amb durada reduïda i pocs elements accessoris… En fi, tot a favor. I, clar, m’esperava més. No m’ha arribat el principal, el drama de la protagonista, massa freda i distant. […]

Sensible, delicada, intensa i sobra dir que poetica proposta amb direcció de Victor Àlvaro, interpretació i dramatúrgia de Joan Vàzquez i música de Gerard Alonso (els responsables de la magnífica Paquito forever). Lorca ferit i sentint-se traït pels seus amics Buñuel i Dalí, marxa a Nova York on tot li sembla gran, monstruós i perillós, fins que descobreix la vida nocturna i un cubà li torna la llum i la poesia. Whitman, que molts van conèixer amb El club de los poetas muertos, el més important poeta nord-americà, canta a la natura, el salvatgisme fins i tot amb un punt sensual, i lloant els sentits. Dos visions i moments contraposats a priori: la urbs que amenaça juntament amb un estat […]

Admeto que no he entès res de res d’aquests “Así que pasen cinco años“, de Lorca, qui tant m’atreu. Qüestió de no anar preparat, segurament. Vistes les cares i sentits comentaris al vol, no vaig ser l’únic. Lorca va qualificar aquesta obra, amb “El público“, com “teatre impossible“, i que farien falta 5 generacions perquè fossin enteses o acceptades. Potser aquest és el problema, que encara no han passat aquestes cinc generacions. Sí, sabia que “el Joven” és l’únic personatge real i la resta són representacions de la mort a la qual es dirigeix ​​o arrosseguen el protagonista. Però mentiria si digués que vaig entendre tan sols això o que vaig connectar en algun moment. Surrealisme del difícil. Estèticament potent, […]

Llàtzer Garcia ens proposa un cabaret western amb aires de saloon que emergeix enmig de cavalls, sarsaparrella, codis d’honor, ramats, planícies, baralles amb taules volant, la melangia ofegada amb una harmònica, un cor trencat per una bellesa amb passat, festes al graner, indis, duelos al sol, pols, matasanos i enterradors…, vaja, tot l’ imaginari col·lectiu de l’Oest, refugi i anhel, un ideal que només existia a les pelis de vaqueros (llavors no li dèiem cowboys), de viril amistat, redempció i llibertat… un passat idealitzat i irreal de valors simples i senzills, del bé i el mal i de comunió amb el paisatge. En aquesta proposta hi caben, i encaixen perfectament, fragments poètics i tristos, alegria desbordant i nostàlgia, humor i […]

Resulta que “La Celestina o Tragicomedia de Calisto y Melibea” de Fernando de Rojas (finals s. XV) és un dels meus llibres preferits. No sabia què em trobaria en aquesta adaptació al llenguatge escènic de titelles, clasicón com sóc i, a més, la darrera adaptació que vaig veure, al TNC, del Centro Dramático Nacional i José Luis Gómez com a protagonista, va ser una decepció, amb fluixes interpretacions, curiosament la mort de la puta vella recordava els cachiporrazos del guinyol i el despropòsit de provocar rialles en la trobada sexual dels amants. Doncs en aquesta premiada proposta de Bambalina Teatre Practicable és a l’inrevés: aquesta trobada, per exemple, és el que és i la mort no té res de còmica. […]