Hebert Parodi

Roc Esquius abandona la ciència ficció que tan bé ha tractat a obres prèvies (Sàpiens) i ens llença a la cara l’obsessió per les xarxes socials, la dependència del reconeixement i afalac dels seguidors, mesurar l’èxit social pels likes (o agradaments, en versió queca) que aconseguim i la bogeria de tot plegat. Aquesta dependència extrema ja s’ha tractat a altres propostes però no, tret d’error meu, a l’àmbit laboral. Si per un like ja fem el pena, què no estarem disposats a fer quan d’aquests likes depèn la precària feina! Un espai d’aquests tan moderns de coworking on quatre “emprenedors” miren de tirar endavant els seus projectes. L’exposició a les xarxes farà que es centrin en aconseguir visibilitat per tal […]

¿Qué decir a estas alturas de West Side Story que no se conozca? Un musical que unió a algunos de los nombres más grandes del género: el coreógrafo Jerome Robbins, alma del proyecto, el compositor Leonard Bernstein, el letrista Stephen Sondheim, reticente y que no quedó del todo satisfecho (!) y el productor de productores a aquel lado del Atlántico, Harold Prince. Anécdotas conocidas, como lo de separar a las pandillas en los ensayos y crear tensión entre ellos, complejas relaciones de colaboración, lo actual que era y la acogida (no, no fue tanto como imaginamos). De los pocos musicales creados a partir de un coreógrafo y por ello la danza es lo que hace avanzar la acción, es la […]

Sempre dic que costa fer-me riure (tant com em ve de gust!). Doncs aquí, ho he fet i molt. Un tour de force pels actors Enric Cambray (Sàpiens) i Ricard Farré (Romeu i Julieta) que interpreten ells solets tots els personatges amb diccions, accents, transformisme, caracteritzacions a ritme vertiginós… Personatges exagerats en una proposta que aposta per aquest divertit sentit de l’exageració (on tan fàcil es cansar l’espectador) i per un ritme embogit tan cuidat que aconsegueix que no perdem el fil sinó que pugem a aquesta muntanya russa i ens deixem anar i riem de valent. Adaptació de l’obra de Molière que satiritza els “entesos” que saben de tot, que igual opinen de filosofia que d’obres publiques, de literatura […]

Magnífica proposta, començant ja pel títol, FEDERICO GARCÍA, que no remet tant al mite com a la persona, de la mateixa manera que no es reciten els seus versos més coneguts; tot un encert ampliar mires i fugir dels tòpics. I sonen “La leyenda del tiempo” i “El fuego fatuo” -jo gairebé entro en èxtasi-. Una proposta amb ànima, que aconsegueix quelcom tan difícil com un equilibri perfecte entre erudició i emoció. Té teatre documental, que em deleix (de fet, el documental és el meu gènere cinematogràfic predilecte, a hores d’ara), ball (i quin ball!), música (i quina música!), cant (i quin cant!) i, és clar, poesia. Mitjançant interessantíssimes projeccions, experts en el poeta granadí van relatant la vida de […]

La veritat, no sabia ben bé que em trobaria a aquest musical. És fàcil que les referències als Addams es confonguin amb els Munsters. La família Addams són els gens ingenus, un pèl sinistres, rebels, encantats de ser diferents dels avorrits “normals”. Una família a qui allò tètric els sembla alegre, els seus millors somnis són els malsons… i ara s’enfronten a un de ben real: la protagonista, Miércoles, la fosca filla sinistra, intel·ligent, flagell del seu germà, altiva, desdenyosa del més mínim indici de romanticisme… va i s’enamora d’un noi normal, d’una avorrida família típica, dels de jersei a les espatlles i mare amb collaret de perles, seguidors de les normes. Les contradiccions, malentesos i mons tan oposats estan […]