Gema Moraleda

La nova proposta de La Kompanyia del Teatre Lliure té dos encerts indiscutibles: el repartiment i la posada en escena. El vestuari, la llum, la música, la utilització de l’espai del Lliure de Gràcia i, per descomptat, les excel·lents interpretacions converteixen Victòria d’Enric V en tot un plaer des del punt de vista estètic (i això sense mencionar l’escena final sobre un escenari ple d’aigua, una de les solucions més originals que he vist mai sobre un escenari). Malauradament, aquest encert en la posada en escena no correspon a la qualitat de l’adaptació del text de Shakespeare. Precipitació en els canvis d’escena, salts bruscos de moment i espai, monòlegs nus sense els diàlegs introductoris i una certa sensació general de […]

Cels és un text dens, complicat, amb un gust per la tragèdia que ratlla la morbositat i una indecisió en l’execució que el fa debatir-se entre el discurs filosòfic i el thriller d’acció. Mouawad reuneix les seves virtuts, els seus vicis i les seves obsessions i torna a barrejar-los per crear un nou text que, en molts moments, sona a quelcom ja sentit i en d’altres a autèntica genialitat. Un text molt irregular que, en la meva opinió, només es salva per la magistral posada en escena de Broggi i companyia que aconsegueixen mantenir-nos atents i, fins i tot, emocionats pel que passa sobre el terra (en aquesta ocasió desprovist de sorra) de la Biblioteca de Catalunya. Una cita ineludible […]

L’eterna pregunta de la comèdia romàntica contemporània es torna a formular aquests dies sobre l’escenari del Teatre Gaudí. Els protagonistes són un grup de joves de vint-i-tants que busquen l’amor, cadascú a la seva manera. Amb una posada en escena i una direcció àgils, esbojarrades i molt divertides, Tothom diu que està bé ens convida a identificar-nos amb uns personatges que es fan estimar des del moment que surten a escena. Els seus dubtes, les seves fantasies i les seves pors poden ser les nostres i les situacions que presenten no poden evitar fer-nos riure. Si gaudiu amb les comèdies romàntiques, no deixeu passar aquest muntatge. Més informació

Generació de merda és com aquelles pel·licules de diumenge a la tarda que, tot i tenir els seus defectes, aconsegueixen enganxar-nos, entretenir-nos i arrencar-nos un somriure. La situació de la generació que ronda els trenta és l’excusa perfecta perquè Xavi Morató demostri la seva habilitat amb la creació de gags. Perquè aquest és el plat fort d’aquest musical, els gags i els acudits ben trobats, que ens fan riure en identificar-nos amb el que passa sobre l’escenari. És cert que la trama no és res de l’altre món (de fet és més aviat fluixeta) però tampoc no és pretén cap altra cosa. Generació de merda és ben conscient de les seves limitacions i aquesta és precisament una de les seves […]

Els textos de Bolaño sobre un escenari són hipnòtics, això ho sabem tots aquells que vam ser espectadors de 2666 i vam reincidir amb El policía de las ratas. Malgrat això, jo a aquests Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce els vaig trobar a faltar una mica de la lucidesa sobre la condició humana amb què comptaven les dues obres anteriors. En aquest text escrit a quatre mans entre Roberto Bolaño y A.G. Porta trobem grans dosis de violència acompanyada de sexe, drogues i tones de romanticisme clàssic, però poca cosa més. Vist el muntatge, em vaig preguntar si no hi hauria altres textos de Bolaño més interessants per a adaptar al teatre. En qualsevol […]