L’impacte que Claudio Tolcachir va causar amb la peculiar família Coleman en el 2011 va ser similar al que havia causat Javier Daulte la dècada anterior. Un cop més, els argentins ens tornaven a mostrar un teatre fet des de les entranyes, amb pocs mitjans… però amb molta veritat. De fet, Tolcachir destaca especialment per tocar el cor dels espectadors, però no des d’un lloc ja conegut sinó des d’angles completament diferents i a partir de situacions inesperades. Qui conegui alguna família Coleman (n’hi ha a qualsevol país, a qualsevol ciutat) entendrà de seguida el que vull dir.
En aquesta versió catalana, que ha traduït Jordi Galceran i que dirigeix el mateix autor, hi ha pocs canvis respecte a l’original. Tenim de nou davant dels nostres ulls una família desestructurada composta per una àvia, la seva filla i quatre nets, tots ells en busca d’una fugida i d’una seguretat que els allunyi d’allò que els uneix i els destrueix alhora. Potser la única diferència amb la versió argentina que vam veure al Teatre Borràs ja fa anys és la forma d’afrontar els personatges. És cert que la veritat segueix sent el punt de partida, i també és cert que tot el repartiment escollit -amb uns brillants Sergi Torrecilla, Roser Batalla i Francesca Piñón– està en aquesta línia, però el mètode i el bagatge actoral dels nostres actors és molt diferent. Veiem veritat, sí, sentim emoció, però tot està més controlat i en el lloc correcte. Algú em deia al sortir del teatre “aquí fins i tot s’esperen a que el públic acabi de riure”, i això els actors argentins ni s’ho plantegen. Viuen els 105 minuts que dura l’obra com si fos la vida, com si els hi passés realment a ells… Potser estem demanant massa, però és que les comparacions sempre són odioses i en aquest cas -tenint en compte que la versió és quasi calcada- són inevitables.