Des de 1964 a 1966 dues de les famílies més macabres i divertides, els Munsters i els Addams, van coincidir i rivalitzar a la televisió d’Estats Units. Els primers s’han quedat en el record o en la nostàlgia, però els segons han tingut una llarga vida, que va des de les versions animades que va fer Hanna-Barbera fins als especials televisius, les tres pel·lícules dels anys noranta, el remake titulat The new Addams Family i també el musical que ara ens ocupa. La seva visió gamberra de les pel·lícules de monstres i l’estètica gòtica barrejada amb personatges típics de la sitcom més clàssica van aconseguir quedar gravades en la memòria col·lectiva, juntament amb una banda sonora que va esdevenir icònica i que també sona diverses vegades en la seva versió de Broadway.
Un dels èxits del musical és la recreació dels personatges i l’acurada ambientació escenogràfica, que ja des de l’entrada al teatre et posa en situació i et retorna a l’univers dels Addams. Les cançons, tot i que no tenen una continuïtat massa clara ni acaben de donar al musical una identitat homogènia, són agraïdes i funcionen bé individualment. Els actors, en especial Xavi Mira i Lydia Fairén (Carme Conesa no estava en la funció que jo vaig veure), aconsegueixen grans moments i canten els seus temes amb solvència. Ara bé, malgrat tots aquests encerts, el musical queda encotillat per un argument massa pla i per l’absència de sorpreses… i d’una mica més de mala llet. En la meva opinió, es descobreixen massa aviat totes les cartes i la trama s’enquista en una història de curt recorregut, que es farceix amb moltes cançons i molts moment musicals que no fan avançar res. Per tant, crec que és un espectacle que potser no satisfarà prou als amants del gènere però que triomfarà entre el públic que busca un entreteniment ben executat i ben produït.