Des de l’estrena de Zowie al Teatre Lliure ara fa uns trenta anys, Sergi Pompermayer ha seguit una carrera eclèctica en la que ha barrejat drames que el preocupaven (Refugiats, New Order, Sacrifici) amb comèdies esbojarrades (Canguelis, Top Model, Ossos) i molts guions de sitcoms per a TV3 (Plats bruts, Lo Cartanyà, La Sagrada Família o Jet Lag, entre moltes altres). Podríem dir que Blues s’emmarca més en el tipus d’obra reflexiva i crítica, tot i no estar exempta d’humor ni de l’afinat sentit del ritme que l’autor ha après amb tants anys d’ofici. L’obra està ben estructurada i els personatges no són d’una sola peça, sinó que ens mostren diverses cares i fins i tot alguns clarobscurs que els fan realment interessants. Des de l’avi comprensiu i enrotllat (magnífica creació d’un Xicu Masó realment pletòric) fins a la neta rebel (Esmeralda Colette, tota una revelació), passant per la parella que conformen uns més que correctes Gemma Brió i Eduard Buch.
El principal tema de l’obra, i també un dels seus grans encerts, és contraposar la por externa provocada pel terrorisme amb les pors particulars i íntimes que cadascú passa com pot dins de l’àmbit familiar. L’habilitat de Pompermayer de barrejar unes i altres arriba fins a un final brillant, que evidentment no desvetllarem però que introdueix un altre tema important, el de la moral. O tal com diu un dels personatges, “una moral a mida”, frase de prou contundència com per acabar dotant de profunditat un text del que no esperàvem tant com ens ha donat… Segurament la producció de La Brutal, que darrerament ens té molt ben acostumats, i l’acurada direcció de Norbert Martínez també hi han tingut a veure alguna cosa.