L’impacte que La reina de bellesa de Leenane va produir fa 20 anys a Barcelona, amb el muntatge de Mario Gas, va ser tan gran que encara avui molts espectadors el recorden. I és que érem molts els que cercàvem un teatre contemporani, arriscat i poc complaent com el que ens aportava Martin McDonagh. Amb els anys han arribat més obres de l’autor, i no totes han suscitat el mateix interès, però aquesta primera peça del seu repertori encara desperta inquietud i encara segueix funcionant com el mecanisme d’un rellotge. La relació malaltissa entre mare i filla, l’ambient opressiu de la casa rural i la climatologia inclement, així com la dèbil frontera entre el seny i la bogeria fan d’aquest text un clàssic del teatre de finals del segle XX.
En aquesta primera obra ja hi ha molts dels excessos que McDonagh explotaria en el futur, però el cert és que aquí es conserva un rerefons absolutament creïble i real que aporta, si cal, més dramatisme a la història. La direcció de Julio Manrique és conscient d’aquest fet i, a diferència d’altres muntatges sobre l’autor, opta per unes interpretacions més naturalistes i per uns cops d’efecte més mesurats. Marta Marco i Marissa Josa es converteixen en les reines macabres de la funció, sempre molt ben acompanyades pels efectius Ernest Villegas i Enric Auquer. El decorat, molt a l’estil d’altres de La Perla 29, acaba de proporcionar al muntatge l’embolcall ideal per a que tot plegat es converteixi en un dels èxits més importants de la temporada.