La producció de Händel és molt important en tots els gèneres que es practicaven en el seu temps. Només en òpera té més de quaranta títols, entre els que destaquen Alcira, Orlando o Giulio Cesare, entre molts altres. Tot i ser una de les més importants òperes italianes del compositor, Rodelinda no s’havia representat mai al Gran Teatre del Liceu. De fet, l’òpera barroca no és precisament un dels estils operístics més escoltats al teatre de la Rambla, on prima sobretot el verisme i les peces de Wagner o Richard Strauss.
Rodelinda explica les intrigues polítiques i les lluites de poder per ocupar el tron de Milà. Musicalment, destaca per les àries “de capo” típiques del Barroc (aquí destacarien les fantàstiques Dove sei, amato bene? o Ritorna, o caro e dolce mio tesoro) i pel duet Io t’abraccio al final del segon acte. El gran pès de les àries i moments més destacats recauen en els personatges de Rodelinda i Bertarido, meravellosament interpretats per la soprano de coloratura Lisette Oropesa i el contratenor Bejun Mehta. Només per ells dos ja valdria la pena assistir al teatre, però no hem d’oblidar que el director escènic Claus Guth ens binda una versió original i bellíssima en la que tenim una doble visió dels personatges. De fet, Guth ens planteja tota la peça a través dels ulls del fill dels protagonistes, Flavio. Els seus dibuixos, els seus desitjos i les seves pors van fent aparèixer uns personatges deformats i monstruosos, que a la vegada són com una mena d’ombra dels reals. Tot això s’aconsegueix gràcies a una casa giratòria que ocupa pràcticament tot l’escenari. Un gran encert escenogràfic que ha embolcallat perfectament aquesta joia barroca fins ara quasi desconeguda.