Està clar que l’estil del grup José y sus hermanas ha quedat ben definit en el seu segon espectacle. Si amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos ens mostraven els efectes indirectes que encara tenia el franquisme en les noves generacions, ara fan una anàlisi de l’educació a Espanya i de totes les conseqüències que això té en el nostre comportament individual i en les actituds generalistes del país. Es tracta d’una missió complicada, de tortuosos camins i conclusions contradictòries. A l’hora de tractar el tema es segueixen utilitzant els recursos habituals del grup, que van des del testimoni directe a les accions performàtiques, passant per moments musicals, dissertacions filosòfiques o gravacions reals. Tot plegat funciona com un tot unitari que aguanta continguts molt diversos, però també cal dir que aquesta diversitat distreu en ocasions del camí principal i acaba confonent a l’espectador.
Sigui com sigui, aquesta Arma de construcción masiva planteja tesis i dubtes que poques vegades veiem en un escenari. Es tracta d’un retrat força acurat d’una part del jovent actual, amb les seves preocupacions i neguits. Potser hi falten visions més diverses per tenir un dibuix més ampli, però no podem negar que darrera del muntatge hi ha un intent que va més enllà del de crear només un espectacle. Esperem que el grup segueixi qüestionant-se tot el que se li posi pel davant. Serà curiós veure com mantenen amb el temps les seves tesis i, potser, com en canvien d’altres. Està clar que estem davant d’un teatre generacional, absolutament necessari i combatiu.