Carles Armengol Gili

Hi ha obres que per la seva dimensió i la seva qualitat acaben convertint-se en referents d’una època i també d’un determinat tipus de teatre. Ho van ser en el seu moment Àngels a Amèrica o Homebody/Kabul, ambdues de Tony Kushner, o bé Incendis, de Mouawad. Lehman Trilogy pertany a aquesta lliga, ja que a part de tractar-se d’un text enorme, grandiós, també suposa una reflexió aguda sobre la història del capitalisme. O més ben dit, sobre la història econòmica d’una gran part de la societat mundial durant tot el segle XX. Comença per l’arribada del primer Lehman als Estats Units en el segle XIX, i continua amb tota una nissaga dedicada als negocis, a l’intermediació econòmica, a l’especulació i […]

Ningú pot negar que La Zaranda és un d’aquells grups teatrals que tenen una forma de fer i d’entendre el teatre absolutament úniques. Els seus muntatges viuen de l’esperpent, del teatre popular i de la cultura andalusa, tot i que també s’hi deixen veure influències del teatre europeu de Tadeusz Kantor i de molts altres. En els darrers anys han parlat a les seves obres de la vellesa, dels sense sostre… i ara tocava el torn de parlar del teatre, però amb uns personatges igual de ferits i desemparats. El desguace de las musas retrata els últims moments d’una companyia de varietés patètica i acabada, tot i que la majoria d’espectadors habituals del grup saben que darrera dels lluentons i […]

De Wolgang Amadeus Mozart se n’ha fet, al llarg dels segles, molta literatura, algunes pel·lícules i diversos treballs historiogràfics que no paren d’augmentar la seva llegenda. S’ha dit en nombroses ocasions que era el més similar que hi podia haver a una estrella de rock en el segle XVIII, ja fos pels seus capricis, el seu inconformisme, el talent incomprès o per les discrepàncies amb el seu pare. És precisament això últim en el que es basa aquest espectacle, a mig camí entre el concert i el teatre epistolar. Durant uns 100 minuts assistim als consells, als retrets i a la mútua admiració que Mozart i el seu pare sentien l’un per l’altre. I hi assistim mentre l’Orquestra Simfònica del […]

La producció de Händel és molt important en tots els gèneres que es practicaven en el seu temps. Només en òpera té més de quaranta títols, entre els que destaquen Alcira, Orlando o Giulio Cesare, entre molts altres. Tot i ser una de les més importants òperes italianes del compositor, Rodelinda no s’havia representat mai al Gran Teatre del Liceu. De fet, l’òpera barroca no és precisament un dels estils operístics més escoltats al teatre de la Rambla, on prima sobretot el verisme i les peces de Wagner o Richard Strauss. Rodelinda explica les intrigues polítiques i les lluites de poder per ocupar el tron de Milà. Musicalment, destaca per les àries “de capo” típiques del Barroc (aquí destacarien les […]

Està clar que l’estil del grup José y sus hermanas ha quedat ben definit en el seu segon espectacle. Si amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos ens mostraven els efectes indirectes que encara tenia el franquisme en les noves generacions, ara fan una anàlisi de l’educació a Espanya i de totes les conseqüències que això té en el nostre comportament individual i en les actituds generalistes del país. Es tracta d’una missió complicada, de tortuosos camins i conclusions contradictòries. A l’hora de tractar el tema es segueixen utilitzant els recursos habituals del grup, que van des del testimoni directe a les accions performàtiques, passant per moments musicals, dissertacions filosòfiques o gravacions reals. Tot plegat funciona com un tot unitari […]