Carles Armengol Gili

Uno, nessuno e centomila va ser la darrera novel·la escrita per Luigi Pirandello, adaptada ara al teatre per Ferran Utzet. Si un té en compte aquesta circumstància entendrà el perquè de la posada en escena (una primera part molt estàtica), el llenguatge utilitzat, els recursos per anar fent entrar personatges nous, etc. De fet, dona la sensació que Utzet s’ha divertit d’allò més provant tot tipus d’estratègies i fórmules teatrals que li han servit per explicar la crisi d’identitat de Vitangelo Moscarda. El text ens planteja una sèrie de qüestions gens innocents: Qui som en realitat? Per què no podem canviar tan fàcilment el nostre destí vital? Ens reconeixeríem si ens veiéssim des de fora per un instant? Moltes qüestions […]

S’han dit ja moltes coses d’aquest muntatge que va començar amb gran èxit a finals del 2017 i que ha anat repetint fortuna en cadascuna de les seves reposicions. S’ha dit que és un cant a l’amistat, que és un bon retrat de tres dones molt diferents unides a través dels anys per diverses circumstàncies, que suposa una hàbil barreja de drama i comèdia, que excel·leix pels seus treballs interpretatius, etc. S’ha dit tot això, i encara més, però afegiria que és una de les direccions més encertades de Sílvia Munt des d’El preu. Potser costa d’entendre que no s’hagi escollit actrius més joves, sobretot quan la part de la universitat dura més de mitja obra, i que en alguna […]

Laberint striptease és un compendi de diferents coses: un claríssim homenatge a Brossa, una reivindicació del cabaret com a gènere, una evocació nostàlgica de la Barcelona canalla dels setanta i vuitanta, i la continuïtat natural d’aquest Cabaret 13 que Roberto G. Alonso es va inventar fa uns anys. El que està clar és que Joan Brossa hauria aplaudit l’espectacle fins a fer-se mal a les mans. Tot comença amb la ja tradicional rebuda als espectadors, per passar després a una sèrie de números on es barregen música, cançons, originals stripteases (el del piano, el de la gallina o el del capellà) i un humor elegant, però que també pot tornar-se corrosiu i punyent. En aquest sentit, tota la part final […]

El teatre popular i la comèdia d’embolics s’han d’anar renovant, però està clar que segueixen atraient a les sales a un públic encara molt nombrós. Oh, mami! aporta tots els elements de sempre, però acosta la temàtica a l’actualitat, utilitza una estètica atractiva i encara té temps per llençar alguns missatges reivindicatius a platea. També s’agraeix que estigui ben escrita, que estigui dirigida amb bon gust i que els actors la defensin amb convicció (molt notables, com gairebé sempre, les interpretacions d’Anna Barrachina i Betsy Túrnez). Suposo que les lleugeres pinzellades feministes ajuden a crear un producte simpàtic, on es reivindica la sexualitat femenina (una mica a l’estil de L’habitació del costat, però més pel broc gros) i es defensa […]

Miguel Delibes era un novel·lista de raça, dels millors que va donar la llengua espanyola en la segona meitat del segle XX. Des que va guanyar el premi Nadal amb la seva primera novel·la (La sombra del ciprés es alargada) no va parar de deixar textos grandiosos, amb històries d’interès social i personatges amb els que era fàcil identificar-se. Potser per això els seus escrits van volar sovint de les pàgines dels llibres per transformar-se en pel·lícules essencials (Los santos inocentes, sense anar més lluny) o monòlegs teatrals que han fet història, com el famós Cinco horas con Mario. L’obra que ens aplega avui és l’altra cara d’aquell monòleg. Tot i estar narrada per un home, el personatge principal és […]