Carles Armengol Gili

Diu Pere Riera que tenia intenció de fer una obra sobre el 600, i el cert és que s’ha enginyat un punt de partida ben original per tal d’homenatjar al cotxe més famós dels anys seixanta i també per explicar-nos els petits o grans secrets d’una família catalana molt concreta. En Tomàs i les seves filles discuteixen per la presència d’un automòbil al mig del menjador de casa, però en el fons estan assumint l’absència de la mare, peça fonamental d’una estructura familiar aparentment normalitzada. Els records que tenen d’ella, i també les discussions o els petits problemes diaris ens regalen un text que fluctua entre drama i comèdia d’una forma natural, quasi sense salts. Aquest és el principal valor […]

Rita és una obra que ens parla de la mort, però sobretot del moment en què els fills han d’assumir que s’han de fer càrrec dels pares. És el moment de prendre decisions, i els personatges de l’obra n’hauran de prendre unes quantes per les que, segurament, no estaven preparats. Curiosament, Rita és una comèdia, però amb un drama dins. En aquest sentit, val a dir que Marta Buchaca explora molt bé les contradiccions dels personatges -dos germans a punt de quedar orfes- i utilitza un curiós enginy dramàtic que li surt clavat. Possiblement una de les peces més rodones de l’autora, tot i que passi com una exhalació i presenti l’aparença -totalment falsa- d’una obra fàcil. David Bagés i […]

Aquest és un d’aquells muntatges que surt de les entranyes, que et cau al damunt com una pedregada per la seva visceralitat i la seva cruesa. L’exercici de portar nou adolescents xilenes damunt d’un escenari per explicar la vulneració de drets que pateixen al seu país és realment meritori. Tot va començar fa uns anys, quan Marco Layera i Carolina de la Maza van voler donar veu a les noies de Xile i van recollir fins a 100 testimonis que després han servit per donar forma a l’espectacle. A Paisajes para no colorear es parla de noies marginades per la seva opció sexual, d’abusos masclistes i violacions, de nenes que són obligades a ser mares, de violència domèstica, de maltractaments […]

Comença a ser una mica inquietant que els textos del programa de mà ens vulguin vendre un espectacle diferent al que veiem després damunt de l’escenari. Vaig entrar al teatre amb l’expectativa de veure una història que ens fes reflexionar sobre l’ascens de l’ultradreta, però més enllà de la interessant premissa inicial el tema es dilueix o queda excessivament soterrat per una trama que es bifurca i crea altres camins. És cert que Pau Miró prefereix la subtilesa a l’excés, o a la desmesura, però crec que aquí peca de prudent i no es mulla de la forma que molts esperàvem. Transforma la història del fill suposadament supremacista en una mena de confrontació pare i fill que, finalment, acaba de […]

Ja fa un temps que tant Mario Gas com Josep Maria Pou -junts o per separat- estan interessats en un teatre que aposta pel pensament, pel discurs i les idees. Van provar sort a Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano i ara ho fan amb aquest retrat de Ciceró, homenatge clar a la seva vida com a polític i a la seva oratòria. És cert que tot i recórrer a personatges de l’antiguitat, actor i director són conscients del reflex que aquestes històries tenen en el moment polític i social que ens toca viure. De fet, el text d’Ernesto Caballero tria moltes frases i arengues del filòsof que podrien haver estat pronunciades a dia d’avui. Un text interessant, però […]