Toni Gomila ja ens va disseccionar la societat mallorquina amb aquell Acorar que encara avui molts recordem. Ara va un pas més enllà, o bé fa un pas al costat i es mira al seu poble i els seus habitants des d’una altra perspectiva. Si abans parlava de l’ànima dels mallorquins, de les seves pors i els seus anhels, ara ens parla de la seva ambició i de tot el que ha provocat el fenomen del turisme a ses illes. A través de la rondalla d’en Joanet de sa gerra, i seguint els passos d’una família que s’assembla força a la del Macbeth shakespirià, Gomila ens endinsa en les contradiccions i els paranys que ha hagut de sortejar la societat mallorquina. Potser els diferents camins per aconseguir-ho donen un discurs un pèl dispers, però quan l’actor s’asseu i ens parla de com era la seva infantesa o de com criaven les gallines a casa seva no tenim altre remei que rendir-nos a la seva prosa. I és que Gomila té la mà trencada a l’hora d’explicar històries i rondalles al públic; la connexió és immediata.
El problema de Rostoll cremat, però, és que no és un monòleg de Gomila sinó una obra amb cinc actors, amb molts diàlegs, alguns soliloquis aïllats i una llarguíssima i repetitiva dissertació final que ens acosta quasi a les dues hores d’espectacle. Una durada excessiva per a una història que endevinem des del començament. És interessant el debat que es provoca i també la defensa de les diferents postures, però repeteixo que amb molt menys el discurs encara seria més contundent… Això sí. no es pot negar que l’estètica de la peça és realment bella i poètica, segurament deutora del bon gust d’Oriol Broggi, encarregat de dirigir el muntatge.