Carles Armengol Gili

El 13 de juliol de 1984 s’estrenava al Teatro de la Zarzuela de Madrid la Medea coreografiada per José Granero, amb música de Manolo Sanlúcar, guió de Miguel Narros i decorats d’Andrea D’Odorico. Grans noms per a un muntatge que protagonitzava Manuela Vargas i que es va convertir de forma quasi immediata en un petit clàssic. Unes quantes dècades més tard, el ballarí i coreògraf Antonio Márquez ha volgut recuperar la peça i dotar-la de la seva personalitat, tot i que mantenint l’esperit de l’original. La dificultat més gran era la d’aconseguir una primera ballarina que aguantés un personatge tan exigent i marcat com aquest, i el cert és que la catalana Helena Martín passa la prova amb una nota […]

Rey Lear són moltes obres dins d’una sola. Per a molts, és una mena de Bíblia o fins i tot, com deia Pasqual, “la catedral del teatre”. La companyia Atalaya, sota la direcció del sempre eficient Ricardo Iniesta, ha optat per reduir el text i deixar-lo en uns 100 minuts. Per una banda, s’agraeix la reducció en aquests temps de pandèmia sense descans, però per altra banda es perd part de la poesia del text, i la Bíblia de la que parlàvem queda excessivament trossejada. De fet, Lear perd protagonisme i la història de Gloucester i els seus fills la guanya fins a convertir-se quasi en l’eix de la trama. A més, la successió de morts de la part final […]

La companyia Atalaya és una d’aquestes companyies andaluses que han creat escola, igual que en el seu moment ho feren La Cuadra de Sevilla o La Zaranda. Totes tenen en comú un teatre basat en la col·lectivitat, el grup, i en una experimentació constant. En el cas d’Atalaya hi ha, a més, una gran inspiració en els clàssics, aspecte que també es pot veure en aquest acostament a l’obra de Brecht. Es tracta d’un muntatge de l’any 2013 que va guanyar el premi a la millor direcció en el Festival de Teatro Ciudad de Palencia, quatre guardons dels Premios del Teatro Andaluz i vuit nominacions als Max. Madre Coraje és una obra que requereix una gran força, però a la […]

Una sèrie de personatges es reuneixen per escoltar cançons. És un ritual, un aprenentatge o una mena d’exorcisme? Qualsevol resposta podria ser la correcta, perquè els personatges de Pablo Messiez passen sempre per una muntanya russa d’emocions… ja sigui a la recerca de respostes o simplement per sanar-se. Amb el ressò thekhovià de Les tres germanes, la trama fluctua entre la comèdia i el drama, mentre que les melodies es van succeint i el públic entra en una mena de comunió molt especial. Un del grans encerts d’aquest espectacle, que en té a cabassos, és el d’explicar-nos una història que parla directament de les emocions. Sabem molt poc dels detalls -què va fer el pare? quina terrible situació els ha […]

Look back in anger, aquí traduïa com Amb la ràbia al cos, és una obra que John Osborne va estrenar l’any 1956. Amb ella es va inaugurar el moviment dels “joves aïrats”, amb el que s’englobaria a una sèrie de dramaturgs i escriptors britànics que expressaven el sentiment de les classes baixes vers el sistema sociopolític que imperava en aquell moment. Com moltes obres de l’època, el marcat context que les encotilla no ha ajudat a que envelleixen del tot bé, malgrat que el seu propòsit i la força dels seus personatges resten totalment intactes. Llàtzer Garcia ha volgut inspirar-se en aquesta peça per construir el seu darrer text, La meva violència. No estem davant d’una versió sinó d’un text […]