Carles Armengol Gili

L’hèroe va ser una obra molt popular -i també molt provocadora- en el moment de la seva estrena, l’any 1903. De fet, es diu que poques hores abans d’alçar-se el teló al Teatre Romea, Rusiñol va marxar cap a París i va posar terra pel mig entre ell i l’escàndol que li venia a sobre. Es tracta d’un text antimilitarista que posa en evidència el paper del govern espanyol a les colònies d’ultramar (Cuba, Filipines, etc.). Fins i tot a dia d’avui molts dels seus passatges, i principalment el monòleg inicial, resulten esfereïdors. La cruesa en que es descriu la guerra i sobretot la impunitat i també la indiferència cap al suposat enemic són encara vigents, i desgraciadament contemporànies. El […]

L’any passat es va presentar al Teatre Onyric una nova companyia de dansa clàssica, el Ballet de Barcelona, que venia per omplir un forat que ha restat buit per massa temps. La formació es presentava amb una plantilla de ballarins d’arreu del món, capitanejats per Carlos Renedo (exballarí del Metropolitan Opera House) i Chase Johnsey (exintegrant dels Ballets del Trockadero de Montecarlo y de l’Engish National Ballet). Tot apuntava a que, per fi, Barcelona tindria la companyia que molts professionals havien somniat… però la pandèmia de Covid es va creuar pel mig. Res els ha aturat, però està clar que el confinament i la manca d’assajos i actuacions ha condicionat la vida dels seus components. En aquest petit espectacle, tres […]

Aquesta obra de teatre està basada en el relat de Charlotte Perkins Gillman, una autora nord-americana que va destacar per ser molt activa en la defensa dels drets civils de les dones. L’empaperat groc va ser considerada un exemple molt eficaç de literatura gòtica… però amb el temps també s’ha destacat per ser una reivindicació feminista en un segle en que el sufragisme estava empenyent amb força. De fet, la història ens explica com la societat de l’època tractava a les dones que presentaven “comportaments estranys”… quan en realitat -com és el cas de la protagonista- estaven patint una depressió postpart. La versió teatral, que utilitza una fina ironia per acostar més la història a l’espectador, ha barrejat molt bé […]

Fa vuit anys, Smiley, una història d’amor ens va sorprendre per ser un producte que en aquell moment no es podia comparar amb cap altre de la cartellera. Fer una comèdia romàntica amb personatges homosexuals era una combinació poc explotada, potser perquè Barcelona (a diferència de Madrid) no era, ni encara és, una ciutat on s’estreni gaire producció teatral de temàtica LGTBI. A això s’hi va sumar un text fresc i unes vigoroses interpretacions, cosa que va generar un èxit immediat. Després dels anys, els personatges encara segueixen vius a la memòria de molts espectadors. Tot i aixó, aquesta seqüela -es pot veure independentment de la primera, no patiu- s’ha tornat un pèl més fosca i desencantada. Aquí els personatges […]

Convertir un dels melodrames estel·lars del cinema dels vuitanta en una mena de vodevil té el seu mèrit, encara que sigui un mèrit dubtós. És cert que l’original de James L. Brooks té tocs de comèdia i algun que altre personatge extravagant, però tota la primera part d’aquesta versió teatral s’excedeix amb les anades i vingudes, les trucades telefòniques creuades, els malabarismes sexuals i algun que altre personatge excessivament estereotipat. Podríem pensar que s’ha fet per complaure el públic de Lolita Flores, però crec que seria menystenir un públic que l’ha seguida igualment quan ha fet La plaça del diamant o Fedra. A més, l’actriu és la que més es centra en el tipus d’interpretació que l’obra requereix, aconseguint una […]