Carles Armengol Gili

Tothom té el seu record i la seva idea de West Side Story, sobretot pel referent cinèfil… ja que desgraciadament les versions teatrals que s’han estrenat a casa nostra han estat més aviat escasses. De fet, ara mateix només recordo la de Ricard Reguant de 1996, també al Teatre Tívoli, i amb Lorenzo Moncloa, Alba Quezada, Marta Ribera i Victor Ullate Roche encapçalant el repartiment. Per tant, és molt fàcil acostar-se a aquest clàssic amb un munt de prejudicis al cap… Malgrat tot, també hi ha molts punts forts als que aferrar-se, ja que un gran musical com aquest compta amb una partitura emblemàtica, unes coreografies que no han envellit gens i una temàtica que desgraciadament segueix vigent en molts […]

La idea d’aquest espectacle era construir un entreteniment musical a partir de convencions nadalenques, encara que fos per subvertir-les o rebentar-les. Crec que la idea era bona, i la oportunitat de tenir un muntatge que es pot reestrenar tots els Nadals, totalment encertada. El que passa és que per culpa d’una dramatúrgia confosa -o per la manca d’ella- l’espectacle acaba essent un contenidor de cançons de temàtica nadalenca, ocurrències separades i personatges desaprofitats (el Caganer o la Tia Pepa podrien haver jugat un paper molt diferent). És cert que es pren el format de Cabaret, i que en el Cabaret hi cap tot, però no cal oblidar que fins i tot en aquest tipus d’espectacles hi ha una estructura, una […]

Adaptar una novel·la famosa al teatre, i més si es tracta d’una novel·la de reflexió psicològica, sempre és un repte i fins a cert punt un agosarament. Aquesta adaptació de la novel·la de Virginia Woolf no s’escapa del perill, sinó que cau de quatre potes en els paranys que a vegades ens prepara la literatura dramàtica. Al meu entendre, el llenguatge que s’ha triat en moltes parts, la poca definició de les històries secundàries i l’abús d’escenes poc teatrals han fet d’aquest adaptació un projecte fallit… tot i que salvable per algunes bones decisions. La primera, escollir a una actriu tot terreny com és Blanca Portillo, que amb la seva Clarissa s’atreveix fins i tot amb registres poc habituals en […]

Carla Rovira té la gran habilitat d’exposar les seves idees i els seus pensaments de forma clara, contundent si cal, però sempre argumentada i teatralment atractiva. Aquest tractat sobre la mort que ens porta ara no abandona aquesta línia, sinó que l’amplia amb algunes ficcions sobre la temàtica. Per una banda, aborda el tema de la immortalitat i el canvi climàtic (o la mort del planeta) a través de la història de Faust, mentre per l’altra ens situa a la sala d’espera d’un hospital de terminals. Les dues línies aniran confluint, sobreposant-se i alternant-se amb moltes altres ocurrències, com la de la Dead Cam, la cançó de Paloma San Basilio o el curiós i polèmic final amb contenidors i algun […]

Ningú pot negar que Joan Pera s’ha guanyat, amb el pas del temps, l’estatus de “gran còmic” dels nostres escenaris. És un hereu directe de Joan Capri, però també de Mary Sampere, Paco Morán i tants altres. Avui en dia gaudeix d’un respecte que s’ha guanyat a pols, omplint platees any rera any i treballant sense parar en el teatre, i en menor grau a la televisió i al cinema. És per tot això que El pare de la núvia -aquest vestit a mida que li han fet Joel Joan i Hèctor Claramunt– suposa un pas més en una carrera farcida d’èxits. Un pas que compleix amb les premisses necessàries per no sortir-se del seu personatge ni dels embolics que […]