Una sèrie de personatges es reuneixen per escoltar cançons. És un ritual, un aprenentatge o una mena d’exorcisme? Qualsevol resposta podria ser la correcta, perquè els personatges de Pablo Messiez passen sempre per una muntanya russa d’emocions… ja sigui a la recerca de respostes o simplement per sanar-se. Amb el ressò thekhovià de Les tres germanes, la trama fluctua entre la comèdia i el drama, mentre que les melodies es van succeint i el públic entra en una mena de comunió molt especial.
Un del grans encerts d’aquest espectacle, que en té a cabassos, és el d’explicar-nos una història que parla directament de les emocions. Sabem molt poc dels detalls -què va fer el pare? quina terrible situació els ha marcat de per vida? què busquen els dos convidats?- però acabem coneixent molt bé als protagonistes. Sabem de les seves obsessions, dels seus desitjos ocults, de les seves necessitats vitals. Un coneixement que tenim pel que parlen -o pel que callen-, però també pels rotulats que van sortint i que interpel·len directament a l’espectador.
El repartiment és un altre dels triomfs. Set joves intèrprets que demostren estar en clara sintonia amb el que es vol explicar, i sentir. Destaquen sobretot Rebeca Hernando i Carlota Gaviño, potser per tenir uns personatges més marcats, però seria injust menystenir el valor de tots els altres. Per cert, arribats a la pausa (o fals entreacte) recomanem que ningú deixi la butaca ni per anar al lavabo… Si ho feu, possiblement us perdreu una catarsi col·lectiva, a costa de Nina Simone, que feia molt de temps que no vivia en una platea.