Carles Armengol Gili

La Calòrica és una companyia jove, tot i que en els temps que corren portar deu anys resistint i encadenant espectacles interessants (El profeta, Fairfly, Els ocells, etc.) té un mèrit que bé calia celebrar. I què millor que celebrar-ho fent una mirada enrere i tornant als orígens, a aquell primer espectacle que va servir de pont entre l’Institut del Teatre i el món professional. La transició no va ser senzilla i La Calòrica ha estat molts anys recorrent totes les sales petites de la ciutat… fins arribar ara a l’escenari del Lliure de Gràcia, un espai que sembla fet a mida per a aquest espectacle que connecta irremeiablement amb l’esperit de la casa. I és que estic segur que […]

Tarantino i feminisme són dos conceptes que costa unir, ja que el director nord-americà s’ha destacat sempre per un cinema testosterònic i una visió del món força masculina… fins i tot quan ha escrit remarcables personatges femenins (el personatge d’Uma Thurman a Kill Bill o el de Jennifer Jason Leigh a Los odiosos ocho). En aquest text de Carolina Corvillo i Ricard Reguant s’ha agafat com a referent Reservoir Dogs i s’han atribuït a un grup de dones les característiques masculines d’una colla d’actors ben coneguts, des de Robert de Niro a Samuel L. Jackson. La idea és fer un exercici d’empoderament femení però també un homenatge cinèfil de primer ordre. Llàstima que el concepte quedi diluït per una dramatúrgia […]

La companyia Atresbandes i el col·lectiu format per Bertrand Lesca i Nasi Voutsas s’han unit per crear un espectacle que dissecciona, amb molta ironia, la concepció del fet teatral i tot el que aquest comporta. Tot comença amb un escenari pràcticament buit i dos actors fora de camp que van narrant cadascuna de les decisions preses: aparèixer o no a l’escenari, encendre un o un altre focus, fer o no fer determinats gestos… Una manera subtil de fer-nos veure com pot ser de capriciosa, i també de correcta o incorrecta, la creació artística. És en aquest moment quan l’espectacle agafa volada i deixa al descobert el seu propòsit -impagables les falses intervencions del públic o l’aparició en escena de la […]

No sabria dir en quin moment es va forjar el concepte de comèdia romàntica moderna, però està clar que el cinema n’ha tingut molt la culpa. Sota aquesta idea hi trobem, sobretot, comèdies on la música esdevé essencial i on els protagonistes passen per una sèrie de graciosos entrebancs fins arribar a alguna revelació transcendental. Si a sobre hi afegim una subtrama a l’estil de Tarantino o Guy Ritchie, l’aspecte lluirà d’allò més modern i fins i tot hipster. Aquella nit no escapa a cap d’aquests elements, sinó que a més els emfatitza amb retolats innecessaris i uns narradors que entren i surten dels personatges quan els hi convé. De fet, els seus autors (David Graig i Gordon McIntyre) han […]

Pepa Plana és segurament la clown més important d’aquest país, i no em refereixo només dins del gènere femení. La seva llarga trajectòria i la sobrada qualitat dels seus espectacles la fan mereixedora de tots els elogis i de tota una corrua d’admiradors que va creixent amb els anys. El seu clown ha anat polint-se a base de teatres, espectacles de pallassos per a adults i la vocació d’acostar-se sempre a temes d’interès social. Com no podia ser menys, aquest cop li ha tocat el torn al feminisme, o millor dit al paper de la dona dins de la societat en general, tot i que Veus que no veus vol ser una reivindicació -a vegades amable, a vegades no tant- […]