Carles Armengol Gili

No és cap secret que Baró d’Evel ja és un grup de referència dins de les arts escèniques dels darrers anys al nostre país. Aquest cop ha tingut l’estrany honor d’inaugurar el Festival Grec més peculiar i valent de tots els que s’han fet des de la seva creació, allà pel 1976. La pandèmia ha obligat a buidar seients, a extremar les mesures higièniques, a reduir espectacles i a buscar fórmules híbrides que tornessin a portar el teatre, la música, la dansa i el circ a la nostra ciutat. A diferència d’altres festivals estiuencs de referència, Barcelona no ha renunciat a l’esperit del Grec i ofereix una programació que s’ha ajustat, adequat i versionat segons les circumstàncies. El cas d’aquest […]

De nou, una altra obra de teatre que ens planteja una distòpia o, millor dit, un futur proper no gaire satisfactori. Algú podria dir que estem més en el terreny de la ciència ficció, o en algun capítol de Black Mirror, tot i que el tema principal de la peça és el neguit existencial i el comportament humà davant de situacions que el treuen del que està establert. És molt curiós, doncs, veure com els dos personatges femenins reclosos en una mena de buit han de començar a recompondre -o no- tota una sèrie de normes, creences i limitacions per tal de poder conviure. En poca estona, i amb una dramatúrgia molt hàbil i intel·ligent de Lara Díez Quintanilla, veiem […]

Estem davant d’una obra costumista, però també d’una comèdia negra que utilitza totes les armes que té al seu abast. Mort i família, aquests són els dos grans temes, units a la precarietat laboral i la crisi econòmica, una mica com a les grans pel·lícules neorrealistes rodades a Espanya en els seixanta (El pisito, El verdugo, etc.) Aquí la trama parteix d’un fet desgraciadament simple: un fill que per circumstàncies variades (un divorci, l’atur o una sèrie de deutes acumulats amb el banc) es troba en que no té diners per pagar l’enterrament del seu pare. L’humor es dispararà amb les solucions que van sorgint sobre la marxa, gairebé de forma improvisada. I és amb aquestes enrevessades situacions on la […]

Adaptar al teatre El quadern daurat, de Doris Lessing, és una tasca enorme, gegantina. L’obra de l’escriptora britànica presenta una estructura complicada, polièdrica, amb una sèrie d’històries que sorgeixen d’unes altres… talment com si es tractés d’una nina russa. L’adaptació de Carlota Subirós juga molt bé amb tots els elements, assumeix riscos i ofereix finalment una peça neta, clarificadora i lluminosa… malgrat les ombres i les complicacions narratives. La idea del narrador inicial, del que més tard es justificarà la seva intervenció, o el desdoblament de la protagonista són troballes teatrals que sumen i que van dotant a l’obra d’un interès afegit. És cert que la durada de l’espectacle és potser excessiva, i que moltes reflexions -feministes i polítiques, principalment- […]

Quan La Virgueria encarrega a Helena Tornero escriure el seu proper projecte teatral li planteja el tema de la indigència. Segons la mateixa autora, es van donar moltes voltes al tema fins que finalment l’obra va acabar tenint com a eix central l’amor, tot i que també apareix amb força la qüestió de la indigència emocional. El que està clar és que Demà és una peça que juga amb la distòpia i la intriga, i que té com protagonistes a dues parelles aparentment oposades en quant a comportament i forma de veure la vida. Una d’elles busca l’amor a través d’un sofisticat programa de contactes, mentre que l’altra s’encarrega de fer de gurús a congressos on es posa preu a […]