Una Medea per a Helena Martín

El 13 de juliol de 1984 s’estrenava al Teatro de la Zarzuela de Madrid la Medea coreografiada per José Granero, amb música de Manolo Sanlúcar, guió de Miguel Narros i decorats d’Andrea D’Odorico. Grans noms per a un muntatge que protagonitzava Manuela Vargas i que es va convertir de forma quasi immediata en un petit clàssic. Unes quantes dècades més tard, el ballarí i coreògraf Antonio Márquez ha volgut recuperar la peça i dotar-la de la seva personalitat, tot i que mantenint l’esperit de l’original. La dificultat més gran era la d’aconseguir una primera ballarina que aguantés un personatge tan exigent i marcat com aquest, i el cert és que la catalana Helena Martín passa la prova amb una nota molt alta. El seu ball, misteriós i recargolat en si mateix, explica la tensió i el dramatisme d’aquesta Medea terrible, però també molt humana. Martín, que porta una llarga i exitosa carrera a les esquenes, sap com convèncer al públic, i en el seu duet amb Antonio Márquez mostra totes les facetes possibles d’una gran ballarina.

L’espectacle, però, es completa amb tres coreografies més que omplen tota la primera part. A Macadanza s’adapta la Dansa macabra de Camille Saint-Saëns i es fa una exhibició de grup, amb una coreografia plena de línies i un exigent treball de sincronia. A Symphonie Spagnole, en canvi, es mostra un solo on destaca el treball de la ballarina amb les castanyoles, mentre que a Bolero, de Maurice Ravel, torna a ser la companyia quasi al complet la que treballa a fons aquesta versionadíssima melodia. Les tres peces presenten, també, una unitat de vestuari i il·luminació que dota a tot l’espectacle de gran elegància i d’una controlada simplicitat.