El 13 de juliol de 1984 s’estrenava al Teatro de la Zarzuela de Madrid la Medea coreografiada per José Granero, amb música de Manolo Sanlúcar, guió de Miguel Narros i decorats d’Andrea D’Odorico. Grans noms per a un muntatge que protagonitzava Manuela Vargas i que es va convertir de forma quasi immediata en un petit clàssic. Unes quantes dècades més tard, el ballarí i coreògraf Antonio Márquez ha volgut recuperar la peça i dotar-la de la seva personalitat, tot i que mantenint l’esperit de l’original. La dificultat més gran era la d’aconseguir una primera ballarina que aguantés un personatge tan exigent i marcat com aquest, i el cert és que la catalana Helena Martín passa la prova amb una nota molt alta. El seu ball, misteriós i recargolat en si mateix, explica la tensió i el dramatisme d’aquesta Medea terrible, però també molt humana. Martín, que porta una llarga i exitosa carrera a les esquenes, sap com convèncer al públic, i en el seu duet amb Antonio Márquez mostra totes les facetes possibles d’una gran ballarina.
L’espectacle, però, es completa amb tres coreografies més que omplen tota la primera part. A Macadanza s’adapta la Dansa macabra de Camille Saint-Saëns i es fa una exhibició de grup, amb una coreografia plena de línies i un exigent treball de sincronia. A Symphonie Spagnole, en canvi, es mostra un solo on destaca el treball de la ballarina amb les castanyoles, mentre que a Bolero, de Maurice Ravel, torna a ser la companyia quasi al complet la que treballa a fons aquesta versionadíssima melodia. Les tres peces presenten, també, una unitat de vestuari i il·luminació que dota a tot l’espectacle de gran elegància i d’una controlada simplicitat.