Carles Armengol Gili

Aquesta obra neix amb la voluntat de ser una peça de gènere. La seva intenció és aconseguir una obra de terror autòctona, basada en llegendes i tradicions ancestrals, però lligant-la amb fets més realistes com la maternitat o la violència masclista. El resultat és un text ben travat i millor escrit –Casanovas mai defrauda- que ens fa passar una bona estona i que anuncia el començament d’una trilogia de terror catalana. Ja quan entrem a la sala ens trobem un decorat que sembla encastat entre el públic. Els espectadors i espectadores estan a tocar de les actrius i de l’espai d’actuació, cosa que fa créixer la implicació i també el suspens. A partir d’aquí la situació fluctua entre drama, misteri […]

De la productora madrilenya Beon Enterntainment ja coneixíem alguns espectacles arribats a casa nostra (Quién mató a Sherlock Holmes?, El tiempo entre costuras, La historia interminable, Forever Van Gogh) però faltava la joia de la corona. Em refereixo a El médico, que es va estrenar ja fa uns sis anys a Madrid, que ha recollit una bona colla de premis i bones crítiques, i que abans d’arribar a Barcelona ha fet gira per tota Espanya. I ara que ja l’hem vist podem dir que sí, que tot i que algunes petites pegues, es tracta de la millor producció de Beon que hem vist fins a la data. Faltarà veure que han fet amb Los pilares de la tierra o el […]

Hem vist els darrers anys a Roberto G. Alonso actuant per a altres (A mi no me escribió Tennessee Wiliiams, El gran teatro del mundo, Els homes i els dies), involucrat en projectes de cabaret (Cabaret 13, Laberitnt Streaptease, Jo travesti) o bé dirigint el moviment o les coreografies d’algunes obres de text (Afanys d’amor perduts, L’hort de les oliveres). Serien innombrables els espectacles en els que s’ha vist immers, d’una manera o d’una altra, en els darrers anys. Però tot això no ens ha de fer oblidar els orígens: d’on surt l’artista, la companyia de dansa que crea fa més de 20 anys, etc. I és que per sobre de tot, Alonso és un dels coreògrafs de contemporani més […]

Fa quasi vint anys la primera versió en català d’Un matrimoni de Boston va suposar una autèntica revelació. El text afilat i punyent de David Mamet –un autor molt en voga a finals dels noranta-, així com la nova reunió de Lizarán i Vilarasau van ser punts molt importants i decisius com per mitificar un muntatge del que encara se’n parla. Ara tornen els mateixos personatges, amb les mateixes mentides, les mateixes trampes i les mateixes manipulacions. Mamet en estat pur, encara que sigui disfressat d’època. Potser el que més sobta el primer cop que t’enfrontes a aquesta obra és que és molt divertida. El fet de traslladar una parella de lesbianes al Boston de finals del XIX i ficar-les […]

Amb els anys, els escenaris barcelonins han vist diverses versions de La gavina. Jo en recordo dues, diametralment oposades: la clàssica i ostentosa de Josep Maria Flotats i la minimalista d’Àlex Rigola. Les dues tenien punts a favor, i sobretot tenien l’esperit de Txékhov en el seu interior. Ara, una quants anys després, ha tornat a passar el miracle i ha aparegut aquesta versió del Lliure que torna a tenir l’ADN txekhovià, tot i aparentar ser una obra d’ara mateix (grandiosa adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, també director del muntatge). La gavina traspua tristesa des del seu mateix inici, i és un sentiment que recorrerà l’obra de dalt a baix. No és una cosa nova en […]