La idea de fer teatre en família, quan la família en concret s’ha dedicat tota la vida al clown i als espectacles de carrer, potser no pot semblar gaire arriscada. Però quan la família es diu Pla Solina i el que crea l’espectacle és l’Oriol Pla tot pot explotar pels aires i oferir-nos una hora i mitja d’humor, poesia i reflexió. Ja sé que pot sonar pretensiós o una mica massa feixuc, però és justament tot el contrari. Travy ofereix tot el que dèiem abans amb una naturalitat que només els grans creadors saben aportar.
Tot comença amb una escena d’Oriol Pla en solitari –un magnífic solo de clown, executat a la perfecció-, vestit amb frac i preparat per a l’èxit. Però sembla ser que no troba el que busca, i finalment pren la decisió de fer un nou espectacle (un encàrrec, segons diu ell mateix) comptant amb la seva família. Travy consisteix, precisament, en veure el procés de creació de l’obra, amb els seus dubtes, les seves males decisions (esplèndid moment el de Il castel·lo maledetto), les seves confrontacions i els seus resultats finals. Un procés en el que s’enfronten dos estils, dues maneres de veure el teatre… i també la vida. La clàssica batalla integeneracional mostrada amb tot l’enginy possible.
Travy parla, en el fons, de moltes coses… encara que la forma ens obligui a anar endavant i endarrera, pensant que potser el creador s’ha perdut en un mar d’idees i situacions aïllades. Però penso que tot té el seu sentit i el seu encaix, com el canó del final, la síndria que acompanya al pare fins al darrer moment (maig millor dit), etc. Elements que conformen una petita part de la història dels joglars d’aquest país. I si no, pareu atenció als moments que us esperen en el vestíbul quan sembla que tot s’ha acabat… Un espectacle indispensable que porta més de sis anys donant voltes per arreu i que ningú s’hauria de perdre.