Dins de l’ADN de La Calòrica sempre ha existit la voluntat de parlar del declivi dels valors humans i socials, ja sigui a l’actualitat (Fairfly, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda o la sèrie Sala Polivalent) o en determinats moments històrics (Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, Le congrés ne marche pas). La brama del cérvol no és cap excepció, sinó la conseqüència d’una llarga i fructífera carrera que enguany compleix 15 anys i que sempre s’ha centrat en l’humor i en una mirada crítica i política. Precisament ara, amb la perspectiva del temps, s’atreveixen en fer una obra que en el fons parla una mica d’ells mateixos, o més ben dit d’un grup de creadors escènics que es reuneixen en un hotel de muntanya per parlar de com fer un teatre que aconsegueixi transformar la societat. A partir d’aquí, un allau de situacions estrambòtiques, el creuament de diverses històries i una desfilada de personatges al límit que ho deixaran tot cames per amunt.
Un dels temes que planteja l’obra és que qualsevol petit canvi pot produir un canvi més gran, que tot està connectat i pot tenir conseqüències. Fins i tot els personatges acaben saltant d’un a l’altre actor, creant un joc de miralls realment inquietant. I és precisament aquí, en aquest garbuix salvatge, on l’obra comença a perdre part del seu encant i comença a fer-se cada cop més críptica. Fins abans d’arribar al bosc tot rutlla i tot funciona, però crec que la rave espiritual que apareix del no res només acaba aportant més confusió. Una confusió que fins i tot gaudeix d’un fals final (o un doble final, segons es vulgui veure) i una resolució metateatral que potser no calia.
Potser no serà dels espectacles més rodons de La Calòrica, però està clar que aporta idees molt interessants, un plantejament original i un guió que diverteix… i també fa pensar. Això sense parlar del nivell interpretatiu, que com sempre és d’una gran qualitat i d’una exigència ben destacable.