Carles Armengol Gili

No és la primera vegada que Carme Portaceli s’acosta a personatges claus de la novel·la del segle XIX. Ho va fer amb Jane Eyre –on ja va coincidir amb Ariadna Gil– i també amb Bovary. La seva aproximació a aquests personatges femenins és sempre des d’un punt de vista nou, modern, intentant analitzar el que els motiva i quines són les seves raons. S’intenta aïllar-los del context ferri i conservador que els encotillava per anar un pas més enllà i veure-ho amb perspectiva, amb ulls del segle XXI. Aquest muntatge parteix d’una gran adaptació que Anna Maria Ricart i la mateixa Portaceli han fet del text de Tolstoi. Tot i resultar una mica llarg, la dramatúrgia conserva l’esperit original i […]

La road movie és un subgènere cinematogràfic que és tan vell com el cinema, però que es desmarca i obté una identitat pròpia entre finals dels cinquanta i els seixanta. En realitat es tracta de pel·lícules en les que l’argument es desenvolupa en el transcurs d’un viatge. Serien uns bons exemples del gènere Bonnie and Clyde, Easy Rider, Males terres, El diable sobre rodes o Thelma and Louise. Moltes vegades acaben sent les històries d’una fugida, d’una persecució o d’una carrera sense fi. Lògicament, en el teatre és molt difícil trobar-se amb exemples del gènere, però Fisterra és un d’ells i Llegat –vista fa poc- en seria un altre de claríssim. De fet, Fisterra juga amb el gènere per acabar […]

Un piset de Sants, cançons de la Núria Feliu sonant pel celobert, una dona que ha desaparegut, un veí sospitós, efectes paranormals… i uns quants misteris més. Aquests són els principals elements de Passaran coses fantàstiques, una comèdia amb molta màgia i uns personatges que estan fregant l’absurd tota l’estona. Potser no és una comèdia a l’ús, ni tan sols una simple comèdia esbojarrada, sinó un vehicle per sorprendre al públic a través d’un gènere poc freqüentat en teatre: la ciència ficció. L’argument de Jordi Casado i Sílvia Navarro, tot i voler parlar en el fons de la cultura de l’esforç i de les expectatives que ens creem a la vida, no és més que un instrument… tal com dèiem […]

Aquesta obra neix amb la voluntat de ser una peça de gènere. La seva intenció és aconseguir una obra de terror autòctona, basada en llegendes i tradicions ancestrals, però lligant-la amb fets més realistes com la maternitat o la violència masclista. El resultat és un text ben travat i millor escrit –Casanovas mai defrauda- que ens fa passar una bona estona i que anuncia el començament d’una trilogia de terror catalana. Ja quan entrem a la sala ens trobem un decorat que sembla encastat entre el públic. Els espectadors i espectadores estan a tocar de les actrius i de l’espai d’actuació, cosa que fa créixer la implicació i també el suspens. A partir d’aquí la situació fluctua entre drama, misteri […]

De la productora madrilenya Beon Enterntainment ja coneixíem alguns espectacles arribats a casa nostra (Quién mató a Sherlock Holmes?, El tiempo entre costuras, La historia interminable, Forever Van Gogh) però faltava la joia de la corona. Em refereixo a El médico, que es va estrenar ja fa uns sis anys a Madrid, que ha recollit una bona colla de premis i bones crítiques, i que abans d’arribar a Barcelona ha fet gira per tota Espanya. I ara que ja l’hem vist podem dir que sí, que tot i que algunes petites pegues, es tracta de la millor producció de Beon que hem vist fins a la data. Faltarà veure que han fet amb Los pilares de la tierra o el […]